GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

Basarda

Dilluns vaig voler recuperar la normalitat al carrer després de seixanta dies. Per alguna raó estranya, no va ser tal com m’ho havia imaginat des de feia temps. El sol no escalfava, el cel no era prou clar ni pujava la marinada. Aquell dia, duia posats uns pantalons d’anar a la muntanya, i la camisa, que feia temps que l’hauria hagut de retirar, tenia els punys i el coll desgastats. Tampoc em vaig posar les espardenyes que no vaig poder estrenar l’estiu passat, ja que els carrers eren molls i no volia que la sola d’espart es desfés.

 

Vaig sortir de casa a correcuita, gairebé sense esmorzar. Per ser el primer dia de la setmana, a la feina el volum d’activitat era intens i no em volia encantar. Havia d’escriure alguna cosa sobre aquelles primeres hores de la nova normalitat i vaig pensar que la millor manera de començar era fer una volta pels carrers que tenia acostumats. En aquest sentit, els comerços eren tots oberts, es formaven cues a cada entrada i, fins i tot, les botigues de roba despatxaven amb solvència. A més, una riuada de persones anava i venia del carrer de la Cort i la seva indiferència em va causar basarda.

 

Quan vaig arribar a la plaça del Pati, aquella gran àgora que avui dia ens serveix de tallafocs entre les parts antiga i moderna de Valls, em va semblar que l’espai oferia la cara més trista que mai havia conegut. Les terrasses de les cafeteries i els bancs de la zona central eren plens de persones que, sense poder treballar, havien trobat la distracció en el no fer res. Per la seva banda, els coloms havien desaparegut i els nens, lluny de jugar a la coca central amb la pilota, s’amuntegaven damunt dels seus pares sota la pèrgola que mai havia aconseguit fer ombra.

 

He de confessar que minuts abans de sortir de casa havia tingut l’esperança de retrobar tot allò que fa setmanes havia hagut de deixar en suspens d’una forma precipitada. Res més lluny de la realitat, però, en dos mesos tot s’havia desfigurat com mai abans hauria imaginat. Així, davant de la impossibilitat de poder trobar una sola taula fer per el cafè amb les garanties que volia, vaig decidir marxar i fer-lo a casa. Ja a dins, vaig donar dos tombs de clau a la porta i em vaig descalçar. Damunt de la calaixera de l’habitació, des de feia dies havia deixat preparades les espardenyes i la camisa d’estiu per al moment indicat. Això, però, hauria d’esperar a una nova ocasió, quan tot tornés a començar, aquesta vegada de veritat, i amb un punt de no retorn.