Batalla de l'aigua

Diumenge passat semblava primavera. Després de dinar, quan el sol encara escalfava, tota la colla vam sortir al defora, a estirar les cames. La intenció era simple, sortir de Valls i trencar per l’ermita de Santa Magdalena, saludar la font de Sant Bernat i passar sota de la volta centenària de la Granja de Doldellops. La resta del camí ens portaria, com qui no vol la cosa, fins a la creu de terme del Pont de Goi.

Ens esperava una passejada plena de sorpreses. Els ametllers florits, uns de color de rosa i d’altres de blanc, ens saludaven després d’un hivern letàrgic. Alguns marges de pedra seca havien caigut i encara l’olor de terra mullada ens anunciava la voracitat que havia tingut la natura mesos enrere.

A mesura que ens escolàvem damunt de la llera del Francolí, la immensitat de la tragèdia es feia evident. El riu pacífic, tímid i prudent que ens tenia acostumats s’havia desfermat i obria, davant nostre, una infinitat de possibilitats sensorials. L’itinerari s’havia tornat irreconeixible i, fins i tot, el panorama d’algunes parades mítiques era desolador. Amb tot, la posta de sol va fer, d’aquell moment i espai, un record d’una bellesa interminable.

A pocs metres de la meta final, vam rebre un gran impacte visual. A una banda, les dues masies desocupades havien quedat aïllades i descarnades de tot el seu encant. Només quedaven dempeus dues palmeres que pregonaven la grandesa que havia tingut el lloc algun dia. La connexió entre elles, els camins i els camps de conreu s’havia perdut en l’afany de protagonisme del riu. Per l’altra part, l’entorn capgirat del Pont de Goi i la immediatesa del molí ens va transportar a l’escenari tercermundista on es va lliurar una de les batalles més pletòriques de la Guerra del Francès, el febrer de 1809.

També s’ha de dir que no tothom va arribar, amb el mateix ritme, a destí. Mentre uns absorbíem les novetats del moment, talment com si fos la primera nit de Reis, d’altres es van entretindre a regirar les soques dels garrofers i les oliveres. La seva persistència va tindre una recompensa agradable i els més afortunats, un cop arribats a casa, van poder fer una truita amb el manat d’espàrrecs aconseguit. Ajaguts al llit, abans de tancar els ulls, estic segur que tots vam repassar els racons del camí que crèiem oblidats i que l’aigua ens havia redescobert com si es tractés del primer dia. D’aquesta manera, per a nosaltres, es va acabar el cap de setmana.

"Gravant la paret, al Paleolític superior, per Xènia Bussé" "✏ EL BITLLET | «Nàstic, què fem?», per Joan Alfons López"