Bojos valents

Som bojos valents. I per moltes preguntes incòmodes que ens hagin fet, o justificacions que hem hagut de donar, sempre ens ha recompensat la nostra feina

«Si no sóc futbolista, seré periodista». Això va dir un dels alumnes de l’INS Campclar la setmana passada a la seva professora. Ho va fer a l’hora del pati, minuts després d’acabar la classe optativa de Fotoperiodisme. Servidor hi va participar i va respondre a les seves preguntes i inquietuds. Eren una desena d’alumnes de primer d’ESO. Tenen carnets de premsa per poder fer ús del mòbil a l’institut, fan entrevistes a professors, reportatges sobre el grup de teatre del centre —entre altres—, aprenen a escriure notícies i a observar, amb esperit crític, tot allò que els envolta.

 

Amb la seva edat, un ja tenia clar que aquesta seria la seva feina. «Per què no fas econòmiques», em preguntava la família. Veien, amb bon encert, que no em faria ric si treballava de periodista. Però el que és vocacional, passional, allò que surt de dins, no es pot frenar ni transformar. Ara, anys més tard i amb una situació laboral estable, ningú no em pregunta perquè no vaig estudiar una altra cosa. Ara ja és tard, evidentment, i els anys m’han acabat donant la raó.

 

La família ha viscut un segon capítol d’aquesta història. El meu germà, més petit, també ha acabat escollint el gremi. «Com puc fer aquesta crònica?», «què explico de la línia editorial d’aquest diari?», «què és més interessant per enfocar aquest reportatge?». Són algunes de les preguntes que m’ha formulat durant els últims dos mesos, els primers a la Universitat Pompeu Fabra. Ell —el Pablo— també s’ha enfrontat a les preguntes que em van fer a mi. Preguntes que, si haguéssim escollit una altra carrera, mai no s’haurien fet.

 

«Estàs boig», van dir més d’una vegada. Ho estem. El Pablo, els alumnes de l’INS Campclar que volen estudiar Periodisme, els centenars que estan matriculats a la Universitat Rovira i Virgili i la resta d’universitats catalanes i tots els professionals de la informació que estem treballant —o no—. Incloc en aquest grup la plantilla del TarragonaDigital, companyes i companys bojos. Per la informació, les històries, l’entorn, l’actualitat, el món i la vida.

 

Som bojos valents. I per moltes preguntes incòmodes que ens hagin fet, o justificacions que hem hagut de donar, sempre ens ha recompensat la nostra feina. Aquest dissabte, per exemple, la Judit Sabaté i el Dídac Montoliu van guanyar el premi Mañé i Flaquer. Ho van fer amb dos reportatges que revelaven casos d’abusos a menors per part diversos mossens. Tot això no hauria sortit a la llum si no existissin bojos valents, com nosaltres. Pel periodisme, per la valentia i per la bogeria.