De coales i Instagram

És qui abandona cadells en un contenidor a Tarragona el mateix que resa per un coala australià a Instagram? Ben bé podria ser-ho. L’estupidesa humana arriba avui fins a límits insospitats, armats amb mitjans que delaten i encimbellen, plens d’hipocresia i confusió. La irresponsabilitat, evidentment, s’apodera de totes les esferes de la vida humanal —com ha estat sempre, d’altra banda— però les bestieses, els despropòsits i els desastres corren ara com la pólvora en un món globalitzat.

 

Empesos per les directrius del consum i d’un carro de ‘views’ i ‘likes’ que ens exhorta a ser transcendents i protagonistes, únics i singulars, caiem a les grapes de les vísceres i la no anàlisi, de la rapidesa i la repetició, la incongruència i quasi el ridícul. Futbol, drets humans i dictadura, feminisme i medi ambient, feixisme i corrupció, tot passat per un filtre digital i superficial que ens manté impassibles, entretinguts i ben aïllats â€”tots inclosos, que prou feina tenim.

 

Allunyats del carrer, la desgràcia i la por, consumides en precises dosis via telemàtica, ens configuren com a subjectes passius i extremistes, víctimes de l’espectacularització d’un món dur i real, que disposa odi i ressentiment, atrocitats repetides, errors ancestrals. Feminicidis, violència sexual, fam o desastres ecològics, assistim atònits a l'esdevenir de la història, als designis de qui sap qui. El futur ja no el veurem però, qui ho sap, tot sempre serà igual?

 

Mentrestant, aquell qui abandona cadells resa pels cangurs al ‘feed’, el maltractador oneja una bandera lila a les ‘stories’ i qui embruta el bosc amb residus i runa és el garant digital de l’Amazònia. Deixem-nos de caretes i covardia darrere d’una pantalla brillant i temptadora, i militem per allò proper que val la pena, per aquells qui ho mereixen, per l’única vida, l’únic entorn que tenim. Des de la nostra posició, minsa però digna, quasi insignificant. L'acció, la reflexió i els petits canvis, són poderosos? Jo diria que sí.