El color del fang

Tot va començar a canviar fa mig any. Aquell vespre vaig sopar aviat i a les deu ja era dins del llit. Tenia una sensació estranya: una mena de balanceig que es definia entre la monotonia i el neguit. Abans d’apagar el llum de l’habitació, vaig decidir fer l’última ullada al Twitter per deixar-ho tot en ordre. Durant el dia havia plogut amb força i la xarxa era plena de vídeos que il·lustraven, d’una manera pintoresca, els designis de la meteorologia mediterrània.

 

Em van cridar especialment l’atenció unes fotografies que mostraven com el cabal del riu Francolí havia arribat a les portes de l’antic hospital de Santa Magdalena de Montblanc. Me les vaig guardar al rodet del mòbil i vaig pensar que l’endemà podria fer alguna peça sobre el tema. Fins i tot, si la cosa donava de si, podia anar-hi per agafar quatre imatges de l’augment de la capacitat fluvial.

 

A mesura que passaven els minuts, però, moltes amistats inundaven els seus perfils amb materials apocalíptics i missatges esfereïdors. En la majoria de casos, la sorpresa inicial va evolucionar cap a la preocupació i la temença de la força de la natura. Va ser en aquell moment que vaig assimilar la magnitud de la catàstrofe natural, que tot just començava a dibuixar-se vertiginosament sobre tots nosaltres.

 

Veient l’escenari que s’esdevenia, vaig saltar del llit, em vaig encaixar les sabatilles i em vaig cordar la bata. Vaig encendre el portàtil d’una forma frenètica i en deu minuts, amb la resta de companys, ja publicàvem les primeres evidències dels fets. En una pausa, vaig aprofitar per fer cafè i vaig encendre la televisió per deixar el 324 de fons.

 

Quatre hores més tard, encara de nit, ja era dins del cotxe, amb les botes d’anar a buscar bolets posades i amb un parell de jaquetes de recanvi. Vaig notar com el Peugeot estava fred i de la porta del conductor regalimava una mica d’aigua que havia entrat per una de les juntes. Amb tot, el cotxe va arrencar a la primera i vaig enfilar el coll de Lilla en direcció a la Conca de Barberà. Durant els quaranta minuts que va durar el viatge, el meu cap no va parar de simular possibles panorames que em podria trobar. Res quedava més lluny de la realitat.

 

Vaig arribar a l’Espluga que encara era negra nit. Tot just a pocs metres de l’entrada del poble, una dotació dels bombers em va dir que no podia continuar, ja que l’accés, per aquella banda, havia quedat totalment inutilitzat. Vaig fer mitja volta i vaig provar sort per l’altre cantó de la carretera, venint des de Vimbodí. Tot i perdre’m un parell de vegades, reconec que la meva fortuna va ser arribar el primer des d’aquella part, ja que vaig poder aparcar al costat d’un plataner, a l’inici d’un camí que portava a diversos horts, i continuar a peu.

 

Així va ser com, en cinc minuts, em vaig plantar al lloc que, posteriorment, se l’ha anomenat «KM 0» de la catàstrofe. Despuntava el dia i amb la claror del sol les persones que ens obríem pas entre el fang vam queda atònits a l’observar la desolació que imperava per a tot arreu. Semblava, talment, una de les escenes més rocambolesques del Mecanoscrit del Pedrolo, aquesta vegada amb molta menys literatura, més cruesa i amb mitja dotzena de veïns morts o desapareguts. A més, des d'aquell moment, la remor de l’aigua, combinada amb el color de la terra mullada i l’olor dels troncs trinxats se'm va clavar en l'ànima i no n'ha marxat mai més.

 

(Continuarà).