ARA MATEIX

❗️ Un miler de persones celebren una 'rave' a tocar de les vies de l'AVE a Alcover

Des d'aquella finestra rodant

Entre tanta llum, tanta xarxa i tanta cosa la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans. Un llarg viatge d’autobús, d’aquells de set hores, dóna per a molt, mentre el paisatge discorre com un museu pictòric, mòbil i continu, ple de tons i textures que creies oblidades, d’una estampa allunyada de la pròpia quotidianitat.

 

El temps, eteri, es presenta sempre escàs, capritxós, curull d’estones de cel —que diria aquell— que s’esvaeixen, empal·lidides per una voràgine sonora i virtual, demencial, que ens atordeix i ens enganxa, que ens anul·la i ens mata, ni que sigui d’esperit. Reus, vençuts des de temps immemorables, sents sovint que el destí subtil et supera i el sistema t’engola, cada cop més dòcil, potser ignorant.

 

Al bus, des d’aquella finestra rodant, solcant carreteres d’un país petit, recordava ara la senzillesa de ser i estar, de no fer res, mentre unes formes desconegudes dictaven el final del cel. Com en una bombolla hermètica i veloç, el retrobament propi i la humanitat inherent em reconfortaven, en un estat emocional que potser enyorava d’un altre temps.

 

Per uns instants, sortint de la rutina, fora de l’ansietat, vaig trobar un espai físic ocupat per persones, per converses, escoltes i coneixences, un moment de connexió directa, distant d’aparences digitals. L’atapeït autocar, el canvi d’espai, em van recordar què val la pena i què cal estimar, sense sortir gaire lluny, sense pretendre, sense anar gaire enllà.