Els jugadors grana van esclatar d'alegria amb el 3 a 2

La felicitat de les coses petites

Per tot aquell seguidor grana, aquest triomf suposa una injecció d'eufòria, alegria i felicitat que feia temps no vivia. És quelcom momentani, però segurament tots ho agraireu dins d'un món que cada cop fot més por

Fa temps que un servidor no sent autèntica i absoluta alegria rodona quan succeeix quelcom relacionat amb l'esport de casa nostra. Potser per viure-ho professionalment o per l'excés (ja diuen que totes les masses fan mal) però aquest diumenge vaig tornar a sentir aquell moment de felicitat que l'esport feia temps que no em donava. Faig referència a la victòria del Nàstic, a l'èpica remuntada de l'equip dirigit per Toni Seligrat.

Per tot aquell seguidor grana, aquest triomf suposa una injecció d'eufòria, alegria i felicitat que feia temps no vivia. És quelcom momentani, però segurament tots ho agraireu dins d'un món que cada cop fot més por. I és que allò que es va viure aquest diumenge al Nou Estadi és un exemple a seguir. Quan tot sembla perdut, lluita. Quan sembla impossible fer quelcom, intenta-ho. I a can Nàstic, mireu. Amb 0 a 2 tot eren queixes cap a l'entrenador, cap al porter, cap a la davantera, cap a la direcció del club, etc. I al final, encara que pugui arribar a ser momentani perquè hi ha equips amb partits pendents, l'equip nastiquer és líder en solitari de la lliga.

Ara bé, l'alegria del moment no em tapa un fet que no comparteixo gens. Encara que es pot arribar a entendre per l'eufòria d'aquells minuts, hi ha una acció que em va grinyolar molt. El Nàstic, com és habitual, va jugar a porta tancada per les restriccions imposades des del govern per evitar l'expansió de la Covid-19. De totes maneres, un grup de seguidors grana es va apropar al Nou Estadi i va observar el partit des de la cantonada de gol de mar amb gol de muntanya. Més d'una vintena de persones es van ajuntar (literalment) en una de les tanques que limiten el camp per veure el matx. L'eufòria final va provocar que no es guardés la distància de seguretat i que algunes de les mascaretes no estiguessin ben posades.

Mal fet per aquells seguidors. Si no es pot anar al camp, no es pot anar. I punt. Ni dins, ni fora. Si tothom fes com ells, els hospitals de la ciutat anirien més de bòlit encara. A tot aficionat dels tarragonins li hauria agradat viure en primera persona aquest encontre. Però la gran majoria es va quedar a casa, veient-ho per internet. Ara bé, si malament van actuar els seguidors, malament va actuar la plantilla. Cert és que en un moment de màxima alegria, un pot perdre el pensament fred i raonat, però que els jugadors es dirigissin a aquella cantonada per agrair a aquells seguidors la seva presència, em grinyola i molt. Us imagineu que aneu pel carrer sense mascareta i enganxats a la gent que no coneixeu i la Policia va cap a tu i t'ovaciona?

Dit queda aquest punt negre que, ni de bon tros, taparà l'alegria que vaig viure diumenge. Una felicitat efímera que va més enllà que la pilota entrés o no entrés a la porteria de l'Andorra. Més enllà de tres punts per a un dels principals equips de casa nostra, l'alegria arriba per veure felicitat en tot aquell nastiquer que fa anys i anys que s'empassa gripaus.

Aficionats del Nàstic fora del Nou Estadi
Més d'una vintena de seguidors van viure el partit junts a l'exterior del Nou Estadi | Laia Solanellas

I, sobretot, la màxima felicitat em va arribar després de veure com algú a qui estimes i que ha passat per una greu malaltia el darrer mig any torna a celebrar un gol com feia mesos que no ho festejava. Els 20 o 30 segons que dura la celebració d'un gol després de perdre per 0 a 2 en el minut 72 i jugar amb un menys per acabar guanyant per 4 a 2. Un instant que és felicitat. Conclusió: gaudiu de les petites coses que de les grans ja s'encarregarà el món de xafar-les.

Joan Alfons López, responsable d'esports a TarragonaDigital.com


Comentaris