Un estiu que ha semblat un parèntesi, però només ho ha semblat

Normalment, la sensació a finals d'agost és que l'estiu no encara s'ha acabat. Suposo que els tarragonins m'entendran, i és que les dues primeres setmanes de setembre són només el preludi de Santa Tecla, i sabem que fins després de festa major no es dona l'estiu per tancat. Enguany, però, no puc tenir la mateixa sensació. Ja no per Santa Tecla —fa temps que tinc coll avall que està perduda—, sinó perquè l'inici de setembre, la tornada a la vida real, m'està creant més angoixa que mai.

Sí, hem passat un estiu estrany, un estiu sense abraçades, un estiu reduït, un estiu amb distància, un estiu tranquil, d'anar a poc a poc, de gaudir l'entorn més proper, d'adonar-nos que no cal anar gens lluny per poder-te sentir lluny de casa i descansant. Un estiu de menjar-nos algun gelat de més només per poder passejar uns minuts sense res que ens tapi la boca (va, tots ho hem fet). Un estiu de sortir de casa, passejar a poc a poc, i arribar a la Part Alta hiperventilant per la mascareta i amb la roba enganxada al cos per la xafogor que et bufeteja la galta en obrir la porta del carrer.

Un estiu de trobar i crear noves rutines, d'adaptar-se a això que no sabem quant durarà, una mica amb la por de si ens hem de tornar a tancar a casa. Adaptar-nos a una nova manera de socialitzar-nos i de gaudir de la cultura. D'aprendre a valorar la tranquil·litat, l'espai i aquestes rutines que, al final, són amb les quals hem de conviure, i tot el demés és extraordinari. Val més que ens les fabriquem a mida.

Un estiu que ha semblat un petit parèntesi, però només ho ha semblat. Ha sigut aquesta sensació de parèntesi la que ens ha fet relaxar massa i trobar-nos en la situació d'ara. Ara el vertigen i l'ansietat tornen, de no saber què vindrà, què passarà. De qüestionar-nos si és hora que es prenguin decisions per prevenir, no per curar; preguntar-nos com serà la reentrada a l'escola. Neguit de no saber com aguantaran els llocs de treball, no saber com serà quan arribin la tardor i l'hivern, si seran pitjors que el que hem passat fins ara, que de fet tot va començar just quan esclatava la primavera. De plantejar-se si la cosa pot anar a pitjor i fins quan ens aguantarà l'ànim. Per això, aferrar-nos a les rutines que hem pogut anar-nos construint al nostre voltant, i anar fent.
 

"Allò que el vent s'hauria d'endur, per Xènia Bussé" "El Bitllet | «Fumata negra», per Albert Oliva"