Mascareta per Nadal.

És Nadal i no passa res

«No vull haver de treure més plats de taula l'any vinent. La vida ja me n'ha fet treure prous els últims anys»

— Ara comunicaré que no fem res. Ja està, ja estic farta de patir—. Ha costat, però finalment el seny ha entrat a casa meva. Per a mi, és complicat d'entendre com encara hi ha qui està calculant bombolles, mil·limetrant el menjador i explorant buits legals per asseure a taula un grapat de persones (estimades) per exposar-les (i exposar-se) a un dels virus més letals dels darrers temps. No us —ni ens— esteu fent cap favor. On ha quedat allò de 'lo important és la salut'?

No els culpo només a ells. El 'benquedadisme' tan arrelat a la nostra societat els ha deixat en safata poder celebrar Nadal (sense article si us plau) amb unes mesures de pixarrí que ni ells entenen i que clarament no serviran per a res. Bé, una cosa sí que està clara: si ets riquet, la pandèmia no et suposa un gran problema. Vés a la teva segona residència amb total tranquil·litat, llum verda per fer gala davant del cunyat de les teves propietats.

Que sí, que és Nadal, però no passa res. N'hem viscut molts i si no, encara n'hi força més per davant. Que aquesta situació té data de caducitat i de la mateixa manera que vam plorar per les festes majors, els concerts i la Setmana Santa, no passa absolutament res si aquest Nadal ens quedem a casa. De fet, sí que passa. Passa que fareu un favor a la resta de la humanitat i, sobretot, a aquells qui voleu asseure a taula perquè dieu que us els estimeu

Feu cas a l'Àlex Arenas, un home que ara mateix sembla l'encarnació del Grinch, però que amb el temps serà millor que els Reis d'Orient (no Mags, si us plau). Comprenc l'esgotament pandèmic, les ganes de veure familiars i amics que fa temps que no veus, la necessitat de deixar entrar una escletxa d'alegria a la vida, d'esbargir-se, i que l'Àlex és com l'amic aixafaguitarres que et fa marxar de la festa quan millor t'ho estàs passant, però tot el que ens pot semblar ara un favor i una necessitat, pot acabar en tragèdia i allargar el drama que absolutament tots volem que s'acabi ja.

I qui pensa amb els nens? És que ningú pensa en ells? Esparverada em vaig quedar veient desenes de comentaris de pares, avis i tiets posant el crit al cel perquè s'havien quedat sense entrada per anar al 'Campament Reial' reusenc... «¡No se juega con la ilusión de los niños!» bramaven indignats. La mare que em va parir... Mireu, si som capaços de fer-los creure que un tronc caga regals i que uns senyors vells que vénen de vés a saber on seguint un estel reparteixen en una nit joguines a tots els nens i nenes del món, no crec que tingueu cap problema per adaptar el relat d'aquestes festes

Que no. Que no vull haver de treure més plats de taula l'any vinent. La vida ja me n'ha fet treure prous els últims anys. Així que si la solució implica menjar-me la sopa de galets, els canelons, el torró, el raïm i el tortell sense sobretaules interminables, cridòria, riures i plors, no tinc cap dubte de què faré. L'essència de Nadal son les persones i quin millor regal enguany que cuidar-les i cuidar-nos. És Nadal, i no passa res.