Imatge d'arxiu d'unes butlletes electorals

Tenen el gos empatxat de deures

«De debò que no s'havia plantejat de quina manera celebrar les eleccions si les dades sanitàries eren les que són?»

Per una setmana que no faig el bitllet a última hora i encara m'hi he hagut de tornar a posar per arreglar-lo. Culpa meva per no haver-ho previst, suposo. El cas és que m'acabo de reincorporar a la feina i veig que tot segueix com abans que comencés vacances.

Seguim sense saber fins quan durarà la situació d'incertesa que fa gairebé un any que arrosseguem, les dades d'expansió i efecte del virus segueixen sent preocupants i l'efecte de les restriccions també, i desproporcionat, i la gestió de la pandèmia i de tot allò que afecti és, com a mínim, criticable.

L'últim exemple és el de les punyeteres eleccions i el teòric ajornament. Qui s'ha mirat bé el decret publicat i l'ha entès parla de suspensió i no d'ajornament, que pot semblar un matís, però no ho és. Un decret que ja hi va haver qui va avisar que era un nyap i que el TSJC ha dit que no anava enlloc.

Oh, sorpresa, un tribunal decidint sobre el Parlament, deu ser la primera vegada i no ho han vist venir. Que una cosa no treu l'altra, em sembla igual de lamentable el desgavell polític que la potestat dels tribunals per fotre-hi cullerada quan no hauria de tocar —i com que m'han marejat tant, en aquest cas ja no sé si tocava o no—.

Total, que ara tindrem tot de partits fent campanya per l'abstenció perquè, segons deien, no hi ha garanties sanitàries per poder celebrar les eleccions en condicions. Segur que sí. El que jo no entenc —és un dir— és per què han arribat a aquest extrem. No ho sabien, que hi havia una pandèmia, quan es van convocar? I si decideixen que es van precipitar convocant-les, no saben si poden ajornar-les o no ni de quina manera fer-ho?

M'imagino l'escena al despatx de torn més o menys així:

- Convocarem eleccions el 14 de febrer.
- Ja les podrem fer?
- Comptem que sí.
- I si no?
- Jo què sé, ja ho sentirem a dir.
- (Passen les setmanes)
- Hem d'ajornar les eleccions.
- I com ho fem?
- Jo què sé, provem de publicar un decret.

Admeto que jo també ho faig, això de deixar coses pendents i pensar que 'és un problema pel Jordi del futur'. És clar que jo no governo res més que la feina per la qual se'm paga el sou, les quatre interaccions socials que ens queden a aquesta altura de la pel·lícula i els 45 metres quadrats del pis —amb acords i consensos amb la meva parella i dins del que permeten el contracte de lloguer i la propietat; mira, igual que a la Generalitat—.

De debò que no s'havia plantejat de quina manera celebrar les eleccions si les dades sanitàries eren les que són? Si ens hi hem de jugar la pell, parlem-ne, d'acord, potser sí que seria millor ajornar les eleccions. Però com és que no s'ha preparat tot el que calgués per poder-les celebrar?

I com que hi ha coses que no s'entenen, i la plana política ens té acostumats a una única justificació, una de les respostes a tot plegat que sembla més plausible és 'per càlcul electoral'. Perquè el seu pla era que votéssim al maig; i si estàvem com ara i les previsions fetes no es complien —com ha passat ara—, què? Haurien tornat a ajornar-les?

Haurien convertit el vicepresident en funcions de president en funcions en Pere Juli Cèsar Aragonès i anar fent? I si al maig la pandèmia està com ara, però resulta que llavors sí que es podien celebrar, què? Haurien volgut medalles per haver fet amb tres mesos de retard la feina que s'havia d'haver fet ara?

Ja no ho sabrem —sembla, no ho donem tot per tancat abans d'hora tampoc—. Si realment és necessari tenir un govern de la Generalitat que sigui sencer i que no estigui en funcions, potser que ho demostrem una mica, no? Potser és que no és tan necessari com diuen, entre les coses que deixen a mig fer i que acaben manant els tribunals...

Sembla que podem anar ajornant coses tan banals com unes eleccions sense que sigui un drama o fent el ridícul d'aquesta manera. No he sentit encara cap excusa al respecte que pugui ser més convincent que aquell tòpic que el gos se m'ha menjat els deures. I pobre gos, a aquesta altura de la pel·lícula deu portar un bon empatx.