«Gràcies i fins aviat!»

Gràcies, família del TarragonaDigital, per entendre’m. Gràcies per comptar amb mi en aquest projecte que tant hem fet créixer. Per donar-me llibertat i facilitats, per endinsar-me en el món digital, màgic, difícil i complex

«I deixes la feina?». Aquesta  és la pregunta que més vegades he escoltat en les últimes setmanes. «Sí». Responc, convençut. «I n’estàs segur?». Hi tornen. «Tenir feina tal com estan les coses i amb la teva edat, és molt valuós». Insisteixen, com si cadascuna de les seves afirmacions no hagués passat pel meu cap. «Sí, però si no ho faig ara, quan ho faré?». Reblo, tirant d’una frase tòpica que pensava que mai faria servir. «Ets molt valent».

Valent? Mesurar la valentia per la capacitat de sortir de la zona de confort em sembla agosarat, però d’acord. Potser soc valent per fer allò que la majoria no vol. «Tampoc és tan difícil, només cal estalviar una mica», intento explicar, però tornen les argumentacions centrades en deixar la ciutat, els amics, la família i la feina, però a l’inrevés i de més important a menys. I és aleshores quan començo a valorar, en una balança mental, si soc jo qui està boig o si son la resta els qui viuen ancorats.

Ni una ni l’altra. Viure còmodament és el que impedeix deixar-ho tot i marxar. Bé, això i donar un valor altíssim als contractes indefinits, a la vida arreglada i al sou assegurat a finals de mes. Un conjunt que ha de servir per estalviar, comprar una casa o un cotxe, formar una família i, com a molt, marxar un parell de setmanes a l’any de viatge. El temps just perquè la tornada a casa, a la zona de confort, sigui una mescla d’alegria i tristesa. I això és totalment respectable, habitual i comprensible.

El pròxim 11 de gener marxaré a Sud-amèrica sense bitllet de tornada. «Però tornaràs, oi?». Evidentment. «I marxes a buscar feina?». No. Marxo a conèixer, a aprendre, a veure món. A créixer professionalment i personal. Perquè ambdues coses poden anar lligades sense la necessitat d’estampar la signatura en un paper que acrediti que treballo per algú. «Quina aventura, tu. Molta sort». Gràcies, ho és.

«I ja ho saben a l’empresa, que marxes?». Sí. Des del mes de setembre. I des que ho vaig dir, només he rebut inputs positius. Gràcies, família del TarragonaDigital, per entendre’m. Gràcies per comptar amb mi en aquest projecte que tant hem fet créixer. Per donar-me llibertat i facilitats, per endinsar-me en el món digital, màgic, difícil i complex. Gràcies per apostar pel periodisme i per formar un equip tan complementat i professional. Gràcies Frederic, Laia, Dídac, Gerard, Ramos, Cabanillas, Judit, Albert, Aleix, Àngel i la resta de companys que m’heu aguantat durant aquest temps. Ens veiem aviat, n’estic segur.

"🖋 EL BITLLET | Tió, no cagatió" "Rossend Escolà Cubells i Maties Palau Ferré: dos pintors excel·lents amb biografia"