Matar algú

«La moto rugia, la seva silueta tacava la lluna com l’ombra d’un crim futur i pretèrit, d’una història compartida i indesxifrable que calia tancar per sempre»

Un somni nítid és quasi una veritat revelada. Una fantasia de proximitat, una hora onírica que em va semblar més real que la pantalla que ara miro. Era a la Canonja, als environs del Mercat del Camp, i aquell cartell consanguini mal il·luminat damunt del moll de càrrega pregonava un 'Fruites Ayxendri' granatós i familiar, vigilant i testimoni.

Era negra nit. Un motorista de cros de vestit verd llampant, abillat i reglamentari, presidia un monticle de terra, em mirava com si jo fos dins dels fonaments primerencs d’una filera de cases grans. La moto rugia, la seva silueta tacava la lluna com l’ombra d’un crim futur i pretèrit, d’una història compartida i indesxifrable que calia tancar per sempre.

De sobte, érem en una mena de bungalou, en una habitació filla de totes les cambres d’hotel i albergueria que conec i he conegut, que potser coneixeré algun dia. Immediat, plantat davant meu, li etzibava un tret a boca de canó, li disparava precís al mig del front, a sang freda, amb una arma que jo no havia vist mai.

Desplomat, sobre una tauleta de nit clàssica, amb làmpada de pantalla rosa i carrinclona, l’abandonava a la mort i el tapava amb una mena de mocadors de seda. Ni rastre de sang. Empremtes esborrades. Posava sobre la taula la foto carnet d’un cosí, en petit marc de plata, atestat d’una venjança finalment consumada. L’arma, llençada a un Francolí insòlitament cabalós, violent, des de la foscor d’aquell pont de sempre.

L’endemà, al diari, escrivia la notícia d'aquella mort: eixerit, voluntariós i conscient. Massa detalls. Se m’escapaven, explicant més del que m’havia dit la policia, traït pel subconscient o la veracitat, per l’autoria dels fets, abatut per la fantàstica incontinència onírica. Havia matat algú en un crim imperfecte, un assassinat tan real com el llit que em sostenia. Era un matí de juliol. Fora repicava el camió del vidre.

"«No m'agrada que em prenguin per tonto», per Toni Cabanillas" "El Bitllet | «A Tossa de Mar», per Albert Oliva"