Un ou ferrat

Pensareu: 'És molt fàcil avui fer un article d'opinió!'. Sí, el tema és clar —el coronavirus, especifico per si de cas— i a la vegada és el problema. Estic tan saturada ara mateix, que no sé ni per on començar. Laia, ordena les idees i intenta fer una cosa coherent. Centra't en algun dels milers de conceptes que tens al cap, que vols expressar, criticar, treure't de dins, com si això fos la sala del psicòleg. Però és impossible..., i de sobte, em torna a venir a la ment l'ou ferrat.

 

Un ou ferrat. El de la Trini. Una senyora que, si avui heu vist les notícies a 'la nostra', us ha d'haver impactat per força. L'única persona que he vist parlar públicament en les darreres hores amb un bri de seny enmig d'aquests moments absolutament històrics, excepcionals i que recordarem per sempre més. Un més d'aquest any. D'aquests tres mesos del 2020. I quins tres mesos que portem, sobretot a Tarragona... No puc creure que fa només 14 dies expressava què ràpid m'havia passat el febrer..., si el gener va ser llarg, aquest març serà molt més llarg que cap altre com dirien Els Amics de les Arts.

 

Tornem a la Trini i el seu ou ferrat. Els catalans som molt de l'autofel·lació i creure'ns més intel·ligents que ningú, però en només 24 hores de reclusió ja hem cremat totes les fases possibles d'un confinament —crec vaja, és el primer que experimento—, intentant escapolir-nos d'aquest 'càstig diví' que suposa haver de conviure amb els éssers que teòricament hem escollit, tocant la trompeta al balcó com a gest solidari com si fes un mes que estem tancats o plomant supermercats com si no hi hagués demà. Enmig d'aquesta bogeria, la Trini sortia per la tele la mar de tranquil·la explicant que no entraria en aquesta espiral totalment magnificada i que si tenia gana ja es faria un ou ferrat.

 

I és que la calma és el que més falta ens fa ara. Assumir que la situació és la que és i que durant —mínim— un parell de setmanes haurem de fer el sacrifici més gran que existeix i que més costa de fer avui en dia: pensar en els altres. I ja que hi som, hauríem d'aprofitar per fer una cosa que que probablement fa molt temps que no fem, arrossegats per aquest ritme de vida frenètic que no deixa marge a res: pensar en nosaltres mateixos. 

 

Parar potser és el que li feia falta al món. El que ens feia falta. Ja fa molt temps que ho estava demanant a crits, però havíem ignorat els senyals. Ara que no tenim més remei, parem i fem que serveixi d'alguna cosa. Estimeu-vos i estimem-nos, si ha de ser telemàticament que ho sigui; trobem-nos a nosaltres mateixos, recuperem el sentit de les coses no-obligatòries ni immediates i aprenem a gaudir del plaer de no fer res, sense culpabilitats ni angoixes. L'«amore», en definitiva.

 

I al final, la resta de coses que estan dins la meva ment demanant a crits sortir perquè si no m'esclatarà el cap, de moment deixo pair-les i si de cas d'aquí a un parell de setmanes ja en parlarem... 'Felice confino a tutti'!

Més notícies de la categoria El Fòrum