Ou com balla

L’ou balla de nou

De sobte, el mes de  juny ha irromput de nou, gairebé sense esperar-lo i encara amb massa coses al tinter. Per a molts, és l’època més bonica de l’any on tot reneix entre l’equilibri i l’harmonia dels simbolismes naturals. Alhora, més tard o més lluny, celebrem la festa del Corpus, també al juny.

De totes les expressions i costums d’aquests dies, l’ou com balla  és l’element més misteriós i efímer de tots. Per a uns, no és més que l’herència d’un entreteniment d’origen àrab, en els jocs d’aigua que es feien als patis interiors.

Per a d’altres, representa una manera més de celebrar la plenitud de la primavera. Aquesta vegada en el dogma de l'encarnació de Jesús amb el pa i el vi.

Partint d’aquesta segona idea, l’ou  evidencia l’hòstia eucarística emmarcada en una font ornamentada amb fruites i flors. La construcció funciona com un gran calze fet de materials nobles i arrebossat de pedres precioses.

En tot això, destaca la metàfora de la plenitud de la vida en el seu moment de màxima esplendor. És l’esclat de la fertilitat focalitzada amb l’aigua fresca i l’ou blanc, els símbols més universals.

De fet, la deu en la qual balla la forma és un bé preuat i indispensable. Sense ella no hi ha vida i l’escassetat de l’aigua en els mesos venidors de l’estiu encara la fa més preciosa al juny. Per això, d’ara endavant tindrà un valor incalculable i es farà present en un camí de possibilitats infinites, quan els dies siguin llargs i lluminosos, i les nits místiques i suaus.