La demarcació de Tarragona registra ERTOs nous

Viatge 'tocdequèdic'

Ja tornem a ser dilluns. Un més, un menys. En aquestes dues setmanes des del meu últim bitllet en el qual opinava sobre el recentment decretat toc de queda-seny del lladre-cobrefoc, han passat massa coses que m'han posat histèrica i que hauria vomitat amablement en aquest escrit si hagués estat el meu torn. No va ser així i jo, que sóc de memòria una mica curta —crec que és una eina d'autodefensa que he desenvolupat—, ara ja només tinc la sensació d'emprenyamenta, però ben bé no sé per què. Una mica per tot, suposo.

A Reus vam iniciar el trajecte de la nova normativa tocdequèdica amb la creació estel·lar d'un grup de Telegram que va néixer amb una intenció primitiva —protestar pel toc de queda i erigir la bandera de les llibertats individuals—, va continuar empitjorant i ara ja és simplement un cúmul de persones que em nego a creure que respira el mateix oxigen que jo, i que, bàsicament, es dediquen a creure i escampar qualsevol teoria conspiranoica sobre la Covid, els jueus, el Terraplanisme i jo que sé quantes coses més que denoten un nivell mental propi d'un individu del paleolític. El que em va començar fent fins i tot gràcia, observant l'estupidesa que mostraven en un grup públic, va acabar posant-me de mala llet sincerament, sobretot també per la superioritat moral que sempre gasta aquest tipus de gent, els quals sovint es vanten de conèixer la veritat absoluta. Absolutament errònia, deu ser.

I mentre tota aquesta colla que 'Dios los cría y ellos se juntan' juguen a ser els nostres salvadors —aconseguint precisament l'efecte contrari, allargant el calvari—, cada cop més persianes es tanquen al centre de Reus. L'última que he conegut reconec que m'ha fet mal nivell 'tancament del Viena del carrer Llovera'. I és que després de 135 anys el carrer Llovera perdrà un altre bocinet: els mítics torrons Antonio Plá Ferrándiz, que quan apujaven la persiana inauguraven el Nadal oficialment a Reus gràcies a l'estranya connexió Reus-Xixona. Se'ls trobarà a faltar...

En fi, que han estat dues setmanes estranyes pel que fa a sensacions, més que les del confinament. És un constant 'sí, però no' a cada pas i a poc a poc va deixant rastre... Si alguna cosa ha tingut bona, però, és que després de l'absència de dosi de reusenquisme anual sense Sant Pere ni Misericòrdia, que m'hagin tancat —ni que sigui dos cops per setmana— amb la resta de conciutadans, una mica de sentiment comunitari ha despertat en mi. Després em llegeixo el grup de Telegram dels terraplanistes i em marxa. La vida ara és molt així, no es pot tenir tot. Toca aguantar.


Comentaris