El que ens queda

«Seria bo que aquest cop demorem l'amnèsia i que seleccionem bé el que ens queda»

Què? Què tal la represa? No em costa gens confessar, i així ho he fet en moltes ocasions, que no porto gens bé això de tornar a rodar com abans. Tot i que els carrers ja fa temps que ens ho indicaven, ara ja és oficial, ja res ens frena per poder tornar a fer tot el que fèiem, però amb mascareta i cues. La tan anomenada nova 'anormalitat' no té res de nou, i menys d'anormal. La nostra memòria és curta, i més si no ens agrada recordar certes coses, i com ja es veia a venir no hem canviat gens. Ni es pagava.

Aquests tres mesos —dos, realment— de confinament han estat totalment subjectius, aquí cadascú ho ha viscut i patit de tantes maneres diferents com persones hi ha. Ara, vist en perspectiva, encara ho enyoro més. El silenci, la tranquil·litat de no haver de fer res del que no vols fer, d'anar amb presses, de complir amb obligacions d'anar a aquí i a allí, de veure a tal i tal, de saber que et podies aturar i que no passava res, perquè tot estava aturat.

Era una pau que, per una banda agraeixo haver pogut viure i tastar, però per altra ha posat de color ben vermell tots aquells defectes que intentava ignorar per seguir anar fent, i ara dol més que mai haver de recuperar-los. Va ser com si el confinament m'hagués abraçat i em digués 'aquí estàs segura' i em va tornar a veure florir, a fer abaixar la guàrdia i a obrir-me, a confiar en converses i persones. Greu error.

El que no vaig calcular va ser que marxaria i que sense ell, quedaria exposada. Que el cor se'm trencaria en tants bocins que em faria caure al més fons del pou davant la més gran de les indiferències, indefensa, sense saber per què. M'ha costat, un mes gairebé, però els vells fantasmes que van ressuscitar amb aquest cop dur, ja els he tornat a enterrar i, ara sí, espero haver après definitivament la lliçó. Mai més, així s'ha volgut.

Però no tot el que ens queda ha sigut negatiu. Per exemple, ha fet falta una pandèmia perquè els meus amics i jo, que vivim el que es podria considerar com el màxim escampats i lluny possible, descobríssim que les videotrucades poden ser un bon bàlsam, i ara gràcies a això hem agafat aquest sa hàbit de trucar-nos i poder, per exemple, celebrar aniversaris que fins ara ens perdíem i explicar-nos que els trenta-i-algo anys que hem anat complint és una edat que ens resulta molt llunyana, com si fos d'una altra persona.

Perquè el que ens queda, és el que volem que ens quedi. Sembla fàcil, i ho hauria de ser, però tornarem de nou a ensopegar amb les mateixes pedres, de fet ja ho estem fent. Seria bo que aquest cop demorem l'amnèsia i ens agafem a aquelles coses positives viscudes que ens han mogut durant tres mesos. Que seleccionem bé el que ens queda.


Comentaris

envia el comentari