Per recordar-nos una mica qui som

Ma mare sempre m’ha explicat que vaig aprendre a caminar allà, entre la plaça empedrada i la font vermellosa i la Roca Foradada. Jo no recordo exactament haver fet els primers passos per aquells carrers, però sí que recordo perfectament que l’aigua de la piscina estava congelada i que t’ho havies de pensar dues o tres vegades —bé, o quatre o cinc— abans de llençar-te amb els manguitos.

Algunes tardes pujàvem a l’Ermita de l’Abellera i ens menjàvem els préssecs regalimant i ens quedaven les galtes enganxoses. A la nit potser sortíem, anàvem a comprar un gelat al Tomaset i ens el menjàvem als bancs que la mateixa tarda havien sigut el lloc de control dels pares mentre corríem i anàvem en bici. Si era finals d’agost, potser fins i tot havíem de prendre una jaqueta, que allà dalt les nits sempre han sigut més fresques. El pitjor quan baixàvem i havíem de tornar a casa era obrir la porta del cotxe i notar l’alenada de xafogor tarragonina, aquella que desapareix quan passes el coll d’Alforja, i que gairebé havíem oblidat després de tantes setmanes recollits a l’ombra dels boscos.

La Vila Vermella segueix sent aquell lloc on refugiar-se, i encara que al juliol i agost el poble multiplica els seus habitants, sempre acabes trobant aquell racó que és només teu i que et permet allunyar-te de la fressa de les terrasses de la plaça. Aquells que necessiten anar lluny per dir que estan de vacances no saben quina joia s’amaga en aquell trosset de muntanyes entre el Baix Camp, el Priorat i la Conca de Barberà. Ara ja no tenim les cames plenes de blaus de caure amb la bicicleta, però continuem pujant a Prades per recordar-nos una mica qui som.

"'A modest proposal', per Òscar Palazón" "El Bitllet | «731 dies després dels Jocs Mediterranis», per Antonio Ramos"