Les ballades del seguici de Valls a les festes de Santa Úrsula!

Resiliència festiva

El moment més feliç d’aquest 2020 només ha durat un quart d’hora. Just l’estona que es necessita per tal de recórrer els carrers que separen la Casa de la Vila de l’església arxiprestal de Sant Joan de Valls, sota d’un gegant. En aquest sentit, el dia de Santa Úrsula a primera hora del matí, la plaça del Blat i els carrers Major, dels Jueus, Escrivania i els arcs del celler del Paborde van esdevenir el millor testimoni possible de la resiliència, la persistència i la tossuderia humana enmig del desànim i l’esgotament general.

Després d’un any, recuperàvem la via pública com a espai essencial per a festejar-nos com a col·lectiu. Ja feia massa dies que les gralles i el timbal no ressonaven, en la seva manera habitual, entre les quatre parets de la plaça porxada, i he de confessar que aquella escena ursulera em va semblar més romàntica que mai.

Amb les primeres notes musicals vaig aixecar el gegant i vaig començar a giravoltar feliçment sense saber ben bé per què em sentia així. Ho feia a un ritme compassat i semblava que el temps s’hagués aturat, talment com si aquell moment es volgués allargar fins a l’eternitat. De fet, tots els allí presents, els que estimem i estirem d’aquest món meravellós, érem ben conscients que l’escena es tornaria efímera en ben poca estona i, per això, calia viure aquella plenitud fins a l’últim instant.

Com en les grans ocasions, el millor de tot el sarau va arribar amb el final, apoteòsic i esplendorós a més no poder. L’esclat de les músiques i els ramells de la pirotècnia van despertar-nos d’un son que ja ha estat massa prolongat i van anunciar-nos que, com a col·lectiu, ens avocàvem de nou cap al precipici. Però nosaltres, en l’adversitat, vam aferrar-nos al millor motiu de tots per pregonar als quatre vents que la cultura ens cura l’ànima i és, en la foscor, el recurs més necessari de tots.


Comentaris