Cambrils o la vida regalada (III) — Especial ‘Joc de Cartes’

El programa de TV3 'Joc de Cartes' va passar ahir per Cambrils i va deixar un reflex bastant fidel del moment delicat que passa la restauració tradicional de la ciutat, a banda de l'eclosió mediàtica de Xavi 'Macarrilla'
Els Macarrilla, convertits des d'ahir en estrelles televisives nacionals a 'Joc de Cartes' | Televisió de Catalunya

L’atzar va voler que uns dies abans d’escriure la meva reflexió sobre la cuina tradicional de Cambrils, el programa de TV3 Joc de Cartes passés per la nostra vila immortal i marinera. Ahir, enmig d’una gran expectativa local que es palpava tant a les xarxes socials com al carrer entre els conspicus restauradors cambrilencs, la televisió pública catalana va emetre el programa. Va ser sensacional.

En primer lloc, perquè les conclusions que en va treure tothom que ho va veure s’alineen amb molt poca desviació del que jo en deia i que fa unes setmanes va provocar tal cisma municipal que fins i tot un regidor va haver d’intervenir per posar pau. Sabem que el programa és un reality xou i que li agrada posar-hi més pa que formatge, però en aquesta ocasió no s’hi van haver d’esforçar gaire. La manera de fer, els productes i locals o les relacions entre els concursants van resumir el clima gastronòmic de la ciutat amb una precisió que feia feredat.

Cal dir que els tres participants van ser valents. No tots s’han atrevit a quedar tan retratats. L’espectacle de mastegots amb la mà plana també va ser digne de la mala folla que corre per Cambrils, quan s’apaguen els focus de la promoció i la complaença i tothom comença a dir el que pensa. De fet, entre alguns dels participants només va faltar dir-se un saborós ‘així et tiris un pet que et rebenti la pell del cul’ si no fos una expressió típica de pescadors en ple retrocés. Un sector punter en decadència que s’ha de refugiar en el sentimentalisme de les tradicions familiars, que era el fil conductor —molt ben trobat— del programa. En la majoria de casos —i ara parlo tant dels que han volgut fer el salt a la fama televisiva com els que no— si els avis fundadors aixequessin el cap el voldrien fotre dins d’un rap o d’un bonito.

Pescadors i peix autòcton tampoc és que en sortissin gaires. Vam veure salmons (!), gambes congelades, llamàntols canadencs, pops gallecs, cloïsses del Pacífic i fins i tot una vedella Wagyu molt oportunament batejada com de les pastures de darrera l’Esclat. Ja sabem que el concepte del quilòmetre zero no ha estat adquirit pel gruix de la restauració cambrilenca, però tenir-ne una constància tan pornogràfica al prime time de TV3 no deixa de fer mal. És trist. El drama de l’origen de l’abans cèlebre peix de Cambrils quedava perfectament reflectit en la imatge de la confraria buida on els concursants se citen al començament del programa.

Amb tot, Cambrils, visualment, va quedar bastant afavorida, cosa que és sens dubte mèrit del bon fer de la realització televisiva i de l’ofici del Patronat de Turisme. El que són les taules parades per a tot Catalunya ja és un altre tema. Va guanyar el Denver, un restaurant posat en un dels pitjors llocs del poble, gairebé sense baixar de l’autobús. Eren un pare i un fill, els Blasco, que en van tenir prou amb una mica de sentit comú, uns calamars farcits com déu mana i un carpaccio de galeres amb caviar que el principal rival va confondre amb una móra per imposar-se. Després es van dedicar a veure com Macarrilla i àvia s’estimbaven tots sols i es van permetre inclús un parell de relliscades com dir que el nóvio de Denver d’un noi de ‘l’acera de davant’ havia posat nom al negoci. O dir que Xavi Martí s’havia hagut de fotre un ‘tiret’ per fer baixar els nervis. O acusar-lo d’haver malparlat d’ells els dies anteriors per guanyar.

Entre aquesta batalla de titans, entremig, les Botella van fer un paper més que discret. Sense cuiner, amb peixos de dubtosa procedència i plats de poca presència. És veritat que des de casa no es podia tastar, però massa sovint amb la cara pagues. Mare i filla, vestides i maquillades igual, van navegar amb el seu amateurisme entranyable entre les punyalades dels altres dos i al final, per senzilles, queien simpàtiques i tot. El que donen al seu restaurant, però, reflecteix prou bé la mitjana dels locals de primera línia: molta voluntat, una mica de tradició i unes ganes inexistents d’anar-hi mai a dinar.

Però si algú es va convertir ahir en una estrella mediàtica són els Macarrilla. Xavi Martí i son àvia Montserrat Rom van deixar el país acollonit. La senyora ja va avisar al principi que el seu nét era especial i ella mateixa va desplegar unes aptituds innocents manipuladores d’una Lady Macbeth de primer nivell. Volia que el nen guanyés. Però el nen no està per guanyar, ves. Supèrbia, mania persecutòria, conspiranoia, xuleria i un vocabulari pseudotècnic après en un parell d’stages adrianescos mal païts. Virtuts que serien acceptables i inclús divertides si el noi hagués demostrat mà als fogons, sensació que no va transmetre en cap moment.

A Cambrils tothom coneix la fama dels germans Macarrilla però ahir es van tirar molta arena sobre la pròpia tomba. Més enllà que servís un arròs clarament esclatat a la vista de tothom, un altre arròs en un bol transparent en una decisió estètica discutible o que copii plats com el del moll de l’os —copiar ho fa tothom—, difícilment et pots sobreposar a una gamba abandonada al fons d’una nevera bruta o tenir els cuiners treballant sense mascareta. Detalls significatius que van més enllà del caràcter explosiu del personatge que, ben reconduït, podria fins i tot ser un plus.

I sap greu, perquè la cura amb què estava triat el vestuari del personal, la vaixella o unes postres visualment impecables que va servir denoten que el noi s’hi esforça i que voldria ser alguna cosa més del que aparenta. De vegades, però, el nostre talent no s’ajusta a les nostres expectatives i quan passa això només pots abaixar el cap i saber perdre. No va ser el cas. I, que consti, cal deixar clar que després d’ahir tinc un corrent de simpatia pel valor que Macarrilla va demostrar en mostrar-se així al públic. 

Va cometre un error de càlcul colossal en la manera que el Joc de Cartes d’ahir pot repercutir en la seva imatge. Potser se’m tornarà a enfadar, com quan li vaig dir que el seu segon negoci —un restaurant de fusió acabat d’obrir a la plaça del Pòsit— em semblava una merda, però no hauríem de cometre l’error de fer servir el caràcter de Macarrilla com a boc expiatori, quan és prou clar que el problema de la restauració cambrilenca no és pas ell: afecta tot el col·lectiu i és conceptualment més greu que les seves sortides de to.

Fa uns dies un amic m’enviava per whatsapp la foto d’un tiquet d’un restaurant de Cambrils. Estava esgarrifat perquè li havien cobrat quatre euros pel tradicional duo de romesco i allioli que se serveix als establiments locals. I sobretot, perquè tots dos eren de pot. És una tònica habitual. Cal repetir-ho: senzillesa, peix de proximitat, receptes tradicionals i una mica d’humilitat. No és que no es pugui fer una cuina més moderna i elaborada, és que potser no en sabem més i Cambrils no és el lloc per fer-la. Potser quan torni Marc Ribas, d’aquí a uns anys, li podrem oferir alguna cosa millor que un festival d’estirabots i de mala maror.

"Gegants adormits, per Meritxell Blay" "«Sobre pandèmies, corones i altres coses inútils», per Toni Cabanillas"