Cambrils o la vida regalada (IV)

L'arrest d'un alt càrrec de la policia local en el marc del desmantellament d'una xarxa de prostitució recorre totes les converses de Cambrils i desperta la indignació popular
Una patrulla de la Policia Local de Cambrils en una imatge d'arxiu | TarragonaDigital

Reobrim transitòriament aquesta aclamada sèrie documental perquè a Cambrils n’ha passat una (altra) de grossa. Després de les plantacions de marihuana, els conserges municipals abusadors de menors i el #macarrillagate —i la meva confirmació com a enemic del poble—, abans d’ahir vam saber que tenim un policia putero, proxeneta o les dues coses alhora. També pot ser que sigui un tros de pa sucat en aigua beneïda, però això ho deixarem que ho determini la Justícia. Una institució en què, com sabeu, hi tinc dipositada una confiança total.

Com ja comentava amb els meus estimats seguidors de les xarxes socials, tampoc m’agradaria quedar d’ingenu i que sembli que acabo de descobrir que en aquest casino s’hi juga. Sense entrar a posicionar-me en el tòpic, sempre s'ha dit que a les policies locals hi van a parar els més tontos de cada poble, tot i que ser de cal justet tampoc implica automàticament ser un corrupte. I és clar que en tot cos de funcionaris hi ha de tot, ara no m’agafeu el rave per les fulles. També sabem tots que altres cossos policials, d'àmbit espanyol i jerarquia militar que no en direm el nom per evitar una querella, tenen una estructura i costums que inciten a la corrupció sistematitzada. O que tota bona organització criminal té el seu cap de policia a sou.


 

Però aquí fem periodisme de proximitat. La policia local de Cambrils és un cos impopular entre la ciutadania. Tothom ho diu sottovoce perquè té por de represàlies, com ara fa dos anys quan, en pro d’una suposada vaga de zel, van sortir de tres a quatre de la matinada per multar cotxes presumptament mal aparcats. En aquesta acció massiva, molts veïns es van despertar amb una sanció de 200 euros per haver deixat el vehicle davant de casa.

Curiosament, accions com aquestes no són puntuals: abans de cada cicle electoral municipal munten algun pollo similar per mirar de fer xantatge a l’Ajuntament i obtenir, segons ells, més ‘recursos i mitjans’. És a dir, una pressió i mercadeig amb el monopoli de l'ordre públic que tota la vida ha tingut un nom, no gaire afalagador. Que se sàpiga, l’alcaldessa Mendoza no ha cedit a les intimidacions i, de la mateixa manera que quan la caga s’ha de dir, ara també ho hem de celebrar. És més, la Camí ja està escaldada i ja es mira amb recel qualsevol demanda d’un cos que es creu intocable i més poderós que el consistori, que ja percep com a obertament hostil.

Fins aquí, res que no surti de la tensió diguem-ne sindical, més o menys normal entre els treballadors públics i els responsables polítics. Llavors hi ha les particularitats de la policia local que, a diferència d’un escombriaire o un arquitecte municipal, cal recordar que van armats pel carrer i fan ostentació d’autoritat. N’hi ha que això no ho porten bé i se’ls puja al cap. Jo he vist urbanos fent de Clint Eastwood pel poble, actuant de guardaespatlles d’amics en hores de servei i d’uniforme, mobilitzant patrulles per interessos personals i espuris o inclús agafant sobres de calés en negre que m’estimo més no saber de què eren el pagament.

No són coses que hagi experimentat després d’una investigació intensiva, simplement m’ho he trobat i, si comences a preguntar pel poble, tothom en té una o altra per explicar. Evidentment sense proves i sense ganes de posar-se amb problemes. No és allò de perdonar-te una multa d’aparcament si ets parent llunyà d’un excompany d’escola del policia de torn, és una corrupció de baixa intensitat sistèmica que no s’explica si no existeix una estructura viciada de fa molt anys i, sobretot, una sensació estesa d’impunitat.

Per això, la implicació d’un càrrec important de la Policia Local en una xarxa de prostitució localque va destapar el company Dídac Montoliu— ha estat durant dos dies el tema de conversa a tots els bars —fins que els han tancat— però ha causat una estranyesa relativa. Més enllà d’algun clàssic ‘però si es veia tan bona persona’, l’opinió general és que ja es veia venir que tard o d’hora se li descobriria algun marron gros. Com que hi ha la reserva de la presumpció d’innocència, no en direm el nom real, i el batejarem com a Josep Duesaigües.

Duesaigües és un personatge conegut, que voreja els seixanta anys, trenta d’ells al cos. Relacionat amb entitats cambrilenques de les de tota la vida, un policia de carrer, un número de telèfon a qui els afortunats que el tenien podien recórrer en cas d’algun problema que no volgués soroll. Ell els solucionava, expeditivament i discreta. Un home amb contactes —i alguna relació política sòlida en anteriors consistoris— a qui se li tenia certa por, com a força viva de la ciutat. Ja havia estat implicat en algun afer tèrbol passat, que no va transcendir, cosa que va suposar que se li assignés la direcció d’un departament específic orientat a les emergències i a la societat civil. Una mena de degradació feta amb la tradicional metodologia del cop de peu cap amunt.

Ara bé, tot i els precedents i la manera de fer de la vella escola, res no feia pensar que pogués estar implicat en una organització criminal. Va ser un dels sis detinguts en el desmantellament d’un prostíbul il·legal amagat en un centre d’estètica. En circumstàncies estranyes també: hi va haver un incendi, denúncies de dones recloses en estat de semiesclavatge, tràfic de drogues i una investigació de la Policia Nacional que ha durat més d’un any i s’ha sabut ara. Duesaigües no ho té bé, si pot demostrar que no formava part de l’organització haurà de justificar l’omissió d’accions i no haver-ho denunciat com era la seva obligació com a funcionari municipal. No sembla que l’opció del desconeixement del que passava en aquell sòrdid local li pugui funcionar com a defensa.

L’Ajuntament, com és natural, ja ha expedientat l’individu, se n’ha desmarcat tant com ha pogut i quan es resolgui la seva baixa actual per angoixa probablement el farà fora. Duesaigües ha lliurat l’arma i la placa i ara està en mans del jutge. No ha estat tan contundent la Policia Local, que intenta trobar suports polítics per establir una defensa corporativa, conscient que la seva imatge, ja dolenta a la ciutat, pot acabar d’enfonsar-se després de l’escàndol.


Mentrestant, només parant l’orella a les botigues i a les xarxes, es detecta com els cambrilencs estan profundament avergonyits. No s’expliquen com aquest bad lieutenant ha pogut campar tants anys pensant-se que el carrer era seu i que podria fins i tot participar d’activitats tan execrables —si el procés judicial ho confirma, esclar— sense que l’enganxessin mai. Quan algú es creu tan impune en el marc de qualsevol estructura de poder és que ha arribat l’hora de fer neteja a fons.

"L'adéu del prevere i historiador Josep Raventós i Giralt, per Jordi Manent" "El Bitllet | «Companys», per Albert Oliva"