Carles Castillo

M'explico

«No he canviat en l’essencial del meu pensament. Més aviat penso que qui ha canviat ha estat el PSC, i el que ho ha permès ha estat la falta de debat i l’acriticisme imposat sense límits»

Fins fa uns mesos he militat al PSC, abans d’això a la JSC, al Sindicato de Estudiantes, a l’AJEC... he estat regidor a l’oposició a Tarragona, també a l’equip de govern i diputat al Parlament.

 

Sempre he exercit els meus càrrecs lleial a les directrius del partit però sobretot, sempre he intentat fer-ho de forma lleial al sentiment de la militància i al meu propi. Soc socialista de cap i de cor i crec en els principis d’aquesta ideologia: crec en la justícia social, en l’existència d’una classe treballadora, en la lluita de classes, en el sindicalisme de classe i en l’existència dels pobles. He tractat de posar per davant la dignitat del que representa i ha representat a la història el socialisme català i universal, sent tan coherent com he sabut i entenent que no podia permetre convertir-me en una mera corretja de transmissió de l’aparell del partit.

 

Però un partit no és una església i quan les pràctiques d’aquest partit es van allunyant del que penses, quan les contradiccions de militar al PSC ja eren superiors a la meva comoditat al partit, quan aquestes arriben a un límit, quan jo mateix —que ho he intentat— no he pogut canviar el partit a uns mínims per sentir-me còmode, el més honest és deixar-ho i continuar lluitant per les meves idees des d’altres espais.

«Un partit no és una església i quan les pràctiques d’aquest partit es van allunyant del que penses, quan les contradiccions de militar al PSC ja eren superiors a la meva comoditat al partit».

No és un procés d’un dia, no és una decisió fàcil després de tants anys. Ha estat més aviat una evolució, provocada per inquietuds múltiples, de múltiples incoherències viscudes i falsos discursos sentits. No he canviat en l’essencial del meu pensament, més enllà de l’experiència que els anys et poden donar. Més aviat penso que qui ha canviat ha estat el PSC, i el que ho ha permès ha estat la falta de debat i l’acriticisme imposat sense límits. No em reconec en aquest PSC i no amagaré el dilema de fer aquest pas i la tristor que m’ha comportat després de 27 anys.

 

Després d'una meditació d'un temps, estic convençut que existeix un sòlid espai on continuar aportant i sumant més d’acord amb la meva visió política, per avançar cap a un món millor. És l’espai que hi ha entre els socialistes i els republicans, a Catalunya incloent, a més, els republicans independentistes. Un espai plural inequívocament d'esquerres pel que fa al social, i amb diferents accents pel que fa a la qüestió nacional. Un espai que de manera democràtica i pacífica vol anar cap a un trencament amb els acords anacrònics del 78 que ens llasten, que no vol fer reformetes a l’Estat sinó que vol ruptura i canvis substancials.

 

Com a català catalanista, reivindico els meus orígens andalusos i cartageners, i estic orgullós de la meva barreja de terres. Catalans i catalanes som qui vivim i treballem a Catalunya, provinguem d’on provinguem. I vull ajudar el que pugui en la resolució del conflicte que hi ha entre l’Estat espanyol i Catalunya. I vull seguir fent-ho com ho fa ERC, amb coratge fins a les darreres conseqüències personals, però sempre amb una mà oberta al seny, la calma i la capacitat de diàleg, que formen part de la nostra cultura, i avui en diversos àmbits, es viuen com a traïció. Els hem de recuperar i reivindicar com a força comuna.

«Ara, entenc perfectament que al segle XXI, i en una suposada democràcia avançada, la forma de pres polític sigui diferent, i no per això menys pres polític».

He reivindicat sempre el diàleg amb l’independentisme des d’unes conviccions netament catalanistes i republicanes. Afirmo i ja ho feia abans, que Catalunya objectivament és una nació. Que la unió voluntària dels pobles comporta ser subjecte de dret i sobirania. Defenso i ja defensava abans, que el desacord polític no pot significar no reconèixer les injustícies comeses sobre l’adversari. He defensat que anar a veure els presos polítics era una qüestió ètica, d’humanitat i política bàsiques.

 

M'aturo aquí un moment. Sí, he dit “presos polítics”; aquí hi ha una evolució en el meu pensament, la reconec, i la puc explicar fàcilment. En l’imaginari socialista, quan es parla de “pres polític” es veu al pres polític del franquisme o del nazisme. Per això costa de veure la comparació, quan estem parlant, per molt que es pugui estar en desacord, d’una democràcia europea. Ara, entenc perfectament que al segle XXI, i en una suposada democràcia avançada, la forma de pres polític sigui diferent, i no per això menys pres polític. Si quedava algun matís per resoldre, diverses visites a Estremera, Mas d’Enric o Lledoners et treuen de pressa de qualsevol dubte. Per això, sí, presos polítics.

 

Moltes vegades m’he trobat sol o incomprès a la banda no indepe. I precisament els que van decidir que no hi havia lloc per a mi, els que ara em veuran com a traïdor, en la seva profecia autocomplerta, són els que m’han ajudat en la meva evolució política i vital. Perquè són els que han provocat algunes preguntes essencials:

 

Per què des del socialisme es defensava abans la lliure determinació dels pobles i ara semblava un sacrilegi?

 

Per què el mateix amb un referèndum? No es podia discutir el què i el com, almenys?

 

Per què no era possible anar de manera ordinària i natural a veure els presos?

 

Per què no ens vam aixecar en senyal de reconeixement als familiars dels presos, al Parlament?

 

Per què es parlava amb la boca petita del que va passar l’1 d’octubre, si el PSC havia denunciat les càrregues?

 

Per què no es podia dir que el discurs del rei del 3 d’octubre va ser insultant i atiava encara més el conflicte?

 

Per què un govern d’esquerres, el més d’esquerres possible a Espanya, no ha eliminat ja la llei mordassa?

 

Per què no és més valenta l’esquerra estatal?

 

Per què no investiga la corrupció de la monarquia? Per què... no... investiga... la... corrupció... de... la... monarquia?

 

Tinc vocació política i de servei públic. N'he tingut des de ben petit. Presa la decisió de demanar la baixa del partit i renunciar a l’escó, l’únic que em quedava era incorporar-me al meu despatx i tornar a fer d’advocat, que és la meva professió. Així ho he fet efectivament durant aquest temps.

 

Però vet aquí que ERC —un partit sense cap cas de corrupció!— m'ofereix mantenir aquella vocació, i un lloc de compromís i responsabilitat allunyat del protagonisme sense més, un número 4 a les seves llistes del Parlament, i la possibilitat de defensar en essència el mateix que he defensat sempre: el socialisme, el republicanisme radical, els drets civils i de les minories, la justícia social, el medi ambient, el feminisme... Seguir lluitant per a l’esquerra, en definitiva, des d’una esquerra totalment desacomplexada, que és exactament el que representa ERC.

«ERC vol sumar. Vol convertir-se en el partit que millor representi la societat catalana. I amb aquest plantejament hi tinc cabuda».

ERC vol sumar. Vol convertir-se en el partit que millor representi la societat catalana. I amb aquest plantejament hi tinc cabuda. I això no fa ERC menys independentista. La fa més gran i més capaç per agafar les regnes del país. Perquè igual que no desapareixerà la meitat independentista de Catalunya, tampoc ho farà la meitat no independentista. Les postures es poden radicalitzar encara més, i el que cal precisament és un abordament més global de la situació. Sortir d’aquesta suma zero i de mera batalla tàctica dintre de l’independentisme. No s’ha ni molt menys d’abandonar la idea de la independència, absolutament legítima, sinó plantejar-se-la d’una altra manera. De forma exprés, ràpida i amb confrontació no és possible. I, fins i tot, aquest plantejament ultra por fer mal a la possibilitat real d’assolir un independentisme efectiu.

 

Sospesada la proposta, per tot això, he acceptat la generosa invitació d'ERC, sabent perfectament d'on vinc, les meves arrels i la meva trajectòria, de la que no defugiré mai.