Cor tan negre

Tenim molts defectes col·lectius, però el racisme envers els negres no és un d'ells: sabem aplicar la nostra xenofòbia de manera intel·ligent i selectiva
El cor negre s'eleva al cel i fuig oest enllà. | Arxiu

Tinc un germà negre. Hi penso molt ara que estem immersos en aquest nou clima de violència racial, una mica impostada. Un germà biològic, sang de la meva sang, cal aclarir. No hi fa res que tingui la pell tirant a lletosa i la barba tirant a roig de mal pèl. És negre, i ho he assumit. A casa sempre hem estat gent molt oberta i hauríem acceptat qualsevol orientació sexual o religiosa. Fins i tot hauríem acabat acceptant —arrufant el nas— que ens hagués sortit de l’Espanyol. De petit ja tenia un mojo que era ben poc català i ja de més gran va trobar el seu lloc entre la comunitat dominicana que es concentrava a la Saint Germain de Salou, no tan nombrosa potser com la senegalesa però molt més sabrosona.

Ara és al Carib, entre els seus, i diria que no té gaires ganes de tornar. Haver assumit la seva negritud —amb anys d’observació i treballs interns—  m’ha ajudat, però, a ser extremadament tolerant amb la tria d’identitat personal. No gosaria mai dir-li a ningú què ha de ser i, tot i que el meu pensament anarco conservador m’inclina a pensar que la Natura mana, he entès sense complicacions que ni el sexe que tenim entre les cuixes determina el nostre gènere ni el color de la pell la nostra tribu. 

Això és situar-se a l’avantguarda del pensament social, perquè vivim en un país de tics racistes molt interioritzats. Un país que va desterrar o convertir els jueus molt abans que els alemanys o els russos tinguessin la pensada de massacrar-los, tot i que amb una subtilesa més mediterrània. Un país que ha viscut sempre amb recel a l’ètnia gitana o amb brots cíclics i innegables de catalanofòbia, per no parlar de l’odi als xinos que s’acosta que, si no fos perquè són una cultura que entèn que hi ha mals que no volen soroll, ja ens hauria fet rebentar el racistòmetre.

Per tant em costa de calibrar per què tanta reticència a la comparació entre el que passa aquí i el merder que s’ha desencadenat als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Comparar, com a mètode de coneixement, és excel·lent i no pressuposa que hagis d’arribar a una conclusió establerta. De fet, la lectura que faig del subtext de frases insistents com «no són situacions comparables» és que en realitat ens diuen «val més que no comparem, que algú en sortiria escaldat» i ho lligo amb una bizarra deformació històrica de la consciència col·lectiva. 

També és de justícia constatar —i això és fruit d’una altra acurada observació— que el racisme no és transversal ni homogeni a Catalunya, com tampoc ho és als Estats Units, i que es concentra en determinats ambients i situacions, molt diversificats, això sí: de les zones agràries de Tractòria fins als barris xarnegos de Tabàrnia, passant pels guetos més pijos de l’Upper Diagonal barceloní o en qualsevol llar on hi habiti un votant de VOX. Malgrat les excepcions i els tics en el llenguatge dubto molt, tanmateix, que el gruix dels catalans sigui racista. Com també trobo improbable la tesi que afirma que si haguéssim de conviure amb més quantitat de negres ho seríem més. Si una cosa tenim ben apresa —a hòsties, de vegades— és respectar l’alteritat.

Arran de l’exili diguem-ne espiritual de mon germà —perquè és una emigració ni econòmica, ni motivada per causes bèl·liques— m’he interessat bastant pels catalans que han pres la via antillana durant la Història. Ha estat un flux continu des de fa gairebé tres-cents anys i s’hi descobreixen coses curioses. El període més interessant és la primera meitat del segle XIX. Per exemple, tenim molt assumit —perquè ens encanta l’autoflagel·lació— que la Renaixença cultural i econòmica del país es deu a les fortunes pastades amb l’esclavatge, però això és un tòpic un pèl esbiaixat. 

L’historiador Hugh Thomas, al llibre-totxo Cuba, repassa les famílies més poderoses de l’illa fins a la independència i ja es veu a simple vista que els cognoms catalans entre els terratinents cubans són escassos. Hi ha bascos, andalusos, sobretot molts nobles hispànics. Evidentment, trobem noms catalans. L’home més ric d’Espanya el segle XIX va ser el maresmenc Xifré. Aquí a Tarragona, el nostre nucli emissor d’indianos va ser Torredembarra

Dels mariners torrencs en van sortir grans fortunes, com la que van fer els Casas —pare i oncle del pintor modernista— a Louisiana, Cuba i Santo Domingo o la que va fer Joan Güell a L’Havana, que fonamentaria el mecenatge posterior de Gaudí. Tots ells, però, van ser comerciants —i sí, en alguns casos, no tots, carregaven les seves naus amb esclaus africans i hi traficaven— però no productors de canya de sucre o cotoners. La majoria d’emigrants eren menestrals, professionals, gents dels oficis o senzillament pelacanyes —no en el sentit gentilici tarragoní— que hi van anar a buscar-se la vida fugint de la misèria i les guerres continuades. Amb l’excepció del clergat, com el bisbe Claret, que per cert va haver d’escapar-se de Cuba després que intentessin pelar-lo per antiesclavista. Al cap i a la fi, Cuba era Espanya i a Espanya l’esclavitud estava abolida des de la Constitució de 1812.

Tenim molts defectes col·lectius, però el racisme envers els negres no és un d'ells. Sabem aplicar la nostra xenofòbia de manera intel·ligent i selectiva. De fet, els negres ens agraden molt. Tant, que sospito que darrere dels habituals recordatoris als ‘negrets de l’Àfrica’, els continus viatges d’anada i tornada a Cuba i a les Antilles, o la fixació per la comunitat afroamericana hi ha alguna cosa més. Una ànsia de negritud immensa i desconcertant que s’alterna sovint amb les ganes de ser jueus; o qualsevol que sigui l’ètnia o poble víctima de l’opressió del moment. I, comptat i debatut, tampoc no fem mal a ningú comparant-nos-hi.

El meu germà, en tant que negre, dóna suport al moviment #BlackLivesMatter. O almenys així ho he deduït d’una story que ha penjat a Instagram on surten uns graciosos cotxes de la policia americana incendiant-se. Si ell, com a català transraça, s’implica tan fort —entre cocos i rom Brugal— a la defensa de la causa, no hi tinc gaire cosa més a dir: no tenim excusa, ni individualment ni col·lectiva per no fer-hi costat. És una cura d’humilitat —una més— per totes les vegades que me n’he enfotut quan deia que «tengo la piel blanca pero el corasón negro, bro». Potser és només un avançat al seu temps i jo també sóc negre, i encara no ho sé.

 

"El Bitllet | «Formatge i roselles», per Albert Oliva" "Bregar amb la por, per Victoria García Masip"