D'herois i delators

«Es pot parlar de si en sortirà algun heroi, d’aquesta maltempsada, o si el nostre esperit comunitari en resultarà reforçat, però ofereix poca discussió que tots tenim unes ganes boges de delatar-nos»
A Cambrils tenen clar que això va per llarg. | MqB

M’armo de valor i surto al carrer. Vaig a comprar peix. Deuen ser uns tres-cents metres de casa a la peixateria —’pescateria’ es deia abans a Cambrils però ara, amb els virus de la globalització, ja és una paraula inoïda. He de calcular bé el trajecte. Abans de quarts de set, quan arriben les barques amb fato acabat de pescar, encara hi ha el peix del dia anterior. Sortiré quan faltin pocs minuts per les sis, i dissenyo un recorregut laberíntic en un paper mental, que em permeti estirar les cames confinades sense haver-me d’aturar en cap moment. Acabo de llegir que el matemàtic Àlex Arenas diu que ens aboquem al desastre per no haver reduït la mobilitat per complet. Em noto una debacle ètica dins del cap.

 

Espero trobar verats. Ara hi ha els millors verats de l’any, grossos i lluents. En compraré molts i li diré a la peixatera que m’hi tregui cap i tripa. Que ho faci a consciència: m’agrada mirar feinejar les peixateres, ensangonant tisores i trinxants, i ara tenen tot el temps del món. Llavors, a casa, els enterraré en sal gruixuda i sucre, que és la millor manera de menjar verats, mig crus mig curats, en semisalaó. Com que estem a punt de morir ja no em fan por les larves d’anisakis. Què és el pitjor que em pot passar? Ocupar un llit d’hospital reservat pels afectats de pulmonies? Ja no ve d’aquí, ara tots som herois, fem el que fem, si sobrevivim.

 

L’hora és greu, sí, però també és —en sentit pragmàtic, grotesc i literal— una crisi d’anar per casa. L’heroïcitat d’aquests dies és un somni abaratit. Costa admetre que un professional la vida del qual no estigui en perill pugui ser considerat d’heroi. Hi ha casos clars: els miners de Xernòbil que es van exposar a la radioactivitat per salvar la població, un bomber que s’endinsa al foc inclement d’un incendi forestal, un soldat que travessa les línies enemigues, una refugiada que creua el mar en pastera per fugir de la guerra. No em sap greu conferir-los l’estatus heroic. Però una infermera és una heroïna? Probablement sí, sobretot en les actuals situacions de tensió, desabastiment i torns infrahumans que han de suportar. Però no ho sé del cert. M’inclino a pensar, tanmateix, que anar a treballar aquests dies —en una fàbrica, repartint o despatxant productes de primera necessitat— no és tant un sacrifici com una obligació comunitària per evitar que el país s’enfonsi i que es propagui la malaltia. Perdem molt de pressa el món de vista. L'inesperat, el que fa que aquesta crisi trastoqui el nostre concepte d'heroïsme, és entendre que el virus segurament no ens matarà però que si ens movem matarem gent. Amb molta probabilitat gent coneguda i estimada. En una cultura que sobrevalora el moviment i l'acció, resulta que l'heroi és l'ésser estàtic —tan vilipendiat— i quedar-se quiet salva vides. Quina ironia. No estàvem preparats per això —tot i que alguns més que d'altres.

 

El llindar entre comesa, ocupació i sacrifici és prim com la pell dels verats que he d’anar a comprar. Em poso la part de dalt del xandall i me n’adono que fa quatre dies que no duc calçotets i vaig amb la carn d’olla penjant (nota mental: si ens en sortim no me’n posaré més). Agafo una bossa de paper rebregada per si em veu la policia. Que quedi clar a primer cop d’ull que vaig a comprar i que no infligeixo l’estat d’alarma. Al carrer gairebé tothom ho té clar: compto fins a cinc persones amb gos a la platja, una parella que camina separada, cadascú per una vorera. Quan em veuen es miren còmplices, estan convençuts que m’han enganyat i no he vist que van junts. D’un supermercat en surten una mare i una filla de bracet, cridant i expel·lint amb violència gotes de coronavirus per la boca, indignades perquè no els han volgut cobrar la compra amb un bitllet de dos-cents. Del bar dels pakistanesos, amb la reixa mig tancada, no en paren d’entrar i sortir nois joves, amb discreció maldestra.

 

M’aturo davant del Parc del Pescador a fer una foto d’un cartell que hi han penjat. M’alarma: anuncien que no obriran fins al 27 de maig. Per darrere sorprenc un cotxe amb dos ocupants. Me’ls miro malament. De fet ens mirem malament amb tota la gent que em creuo. Al front tots hi duem inscrit un manifest que bascula entre la trapelleria, l’incivisme i la desobediència. I, per tot arreu, l’ombra de la delació. Perquè es pot parlar de si en sortirà algun heroi, d’aquesta maltempsada, o si el nostre esperit comunitari en resultarà reforçat, però ofereix poca discussió que tots tenim unes ganes boges de delatar-nos.

 

Tenim ganes de delatar el veí que no fa callar els nens tancats en pisos de cinquanta metres quadrats, el jubilat que diu que va a treballar, la senyora que va a comprar cinc vegades al dia, el carallot que ha començat just ara a reciclar per baixar la brossa matí, tarda i nit. I no només això. El virus de la delació tempta: i si aquell que sabem que ens va robar una feina el veiem sortint a passejar? O un altre que ens va fotre les banyes el trobem abusant de la sanitat pública per un refredat? El veí amb qui ens vam enganxar en l’última reunió de l’escala. El funcionari que ens va fer anar tres cops a l’ajuntament per portar papers que ja tenia a l’ordinador però que no tenia ganes de buscar. Aquell imbècil amb qui un dia vam tenir unes paraules agres a Twitter. Un impresentable que escriu articles que no m’agraden. Aquells inconscients que pretenen portar el confinament amb alegria contínua (i que d’aquí a una setmana es voldran tirar pel balcó on ara fan el mamarratxo). Els insolidaris. 

 

La llista de greuges petits és infinita i només cal un clima que propiciï la denúncia civil perquè esclati tot i ens puguem començar a cobrar factures. Una guerra civil íntima i petita, perquè les grosses, gràcies a déu, són d’una altra època. Un clima que s’està instal·lant com una boira pixanera i que fa que els carrers de Cambrils, avui, apareguin somorts i humits com els del Dublín expressionista de John Ford a El Delator. Pel·lícula programada a la sessió de cinema casolà d’aquesta nit, mentre es marinen els verats en sal, sucre, pells de llimona i dues o tres fulles de sàlvia.

 

 

 

Més notícies de la categoria El Fòrum