Un retrat d'Antoni de Bofarull.

Dos-cents anys del naixement d’Antoni de Bofarull

Amb motiu de l’Any Bofarull, que va començar ahir a Reus amb la conferència inaugural a càrrec de Jordi Ginebra, el professor de la URV reflexiona sobre el paper d'aquest escriptor de la Renaixença en la defensa de la llengua catalana

Avui tendim a mirar amb condescendència aquests escriptors romàntics del segle XIX que van fundar els moderns  Jocs Florals de Barcelona (1859), es feien dir trobadors i escrivien versos dedicats a Roger de Flor, a Dolça de Provença o a la conquesta de Mallorca. El seu llenguatge ens sembla retòric i arcaic, artificiós, i els seus plantejaments literaris els trobem massa esquemàtics, fins i tot ingenus. I, tanmateix, va ser la seva actuació el que ens permet entendre els orígens de la situació en què viu —i de bona part dels conflictes que presenta— la cultura catalana d’avui: la cultura, la llengua que l’expressa i, fins i tot, la identitat política que l’aixopluga.

Tot apuntava cap a un objectiu precís en l’Espanya de la primera meitat del segle xix: la construcció d’una nació que volia ser moderna, i que imposava, com a condició d’aquesta modernitat, l’homogeneïtat cultural i l’uniformisme lingüístic. Per a un escriptor que ambicionés arribar a ocupar una posició de prestigi en aquesta societat el camí era molt clar: l’únic idioma apte per a la literatura era el castellà, i els referents principals que havien d’emmarcar el seu treball —els referents culturals, històrics, estètics i ideològics— eren els que determinava l’establishment que creixia i es consolidava a la capital de l’Estat.

Antoni de Bofarull i Brocà va néixer a Reus el 1821 —ara fa dos-cents anys—, i als divuit anys es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de dret. Era un jove que tenia inquietuds literàries i erudites (quant a l’erudició, tenia la pauta del seu oncle, Pròsper de Bofarull, que era llavors el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), i aspirava a convertir-se en escriptor. Però els primers poemes que va aconseguir publicar, als diaris El Constitucional El Popular, el 1841, van ser poemes escrits en català. ¿No contradiu això el que he afirmat al paràgraf anterior?

El jove Bofarull seguia l’exemple de Joaquim Rubió i Ors, que des del 1839 publicava poemes cultes en català al Diario de Barcelona. Rubió i Ors havia sembrat de fet la llavor d’un conflicte que, amb els anys, arribaria a capgirar el panorama general de la cultura catalana. Ni Rubió ni Bofarull qüestionaven l’statu quo —la necessitat de construir la nació espanyola—, però plantejaven un interrogant: ¿calia que l’adhesió al gran projecte nacional exigís l’assimilació lingüística i cultural?

Els esforços d’Antoni de Bofarull, des de llavors, es van orientar en un sentit molt concret: demostrar la validesa de la llengua catalana com a vehicle de la literatura culta i fer evident la contribució catalana a la cultura comuna —una cultura comuna que no havia de ser, doncs, ni homogènia ni uniforme. La qüestió de la llengua, però, no era gens fàcil.

Així, l’any 1846 va publicar Hazañas y recuerdos de los catalanes, un volum que recollia recreacions de llegendes catalanes i que no va poder editar en català. Tampoc va poder publicar en català el Llibre dels fets de Jaume I, que va editar en castellà el 1848.

L’èxit va arribar, en primer lloc, el 1858. Bofarull va publicar, amb una intenció programàtica, Los trobadors nous, un recull de poesies en català d’autors contemporanis. L’obra va tenir un gran impacte en els cenacles literaris del país. I, en segon lloc, el 1859, amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, dels quals va ser el primer secretari. Poc després, el 1862, va publicar la primera novel·la moderna en català, L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant. És important, tot i així, tenir en compte aquest punt: l’èxit afectava l’àmbit català. Res no va canviar en el conjunt de la intel·lectualitat espanyola.

La labor de Bofarull —que va continuar— va quedar parcialment eclipsada en la dècada dels setanta, amb la irrupció en el panorama cultural d’un conjunt de joves amb uns plantejaments més exigents en relació amb l’abast del moviment literari català. Malgrat això, encara es va guanyar l’honor de ser el primer a proposar públicament, el 1884, que s’aixequés a Barcelona  un monument a Rafael de Casanova.

Com he dit, avui la figura d’Antoni de Bofarull potser ens resulta molt llunyana. No compartim gustos estètics ni estil literari, i fins i tot els seus plantejaments culturals —i polítics— ens semblen definitivament superats (com, d’altra banda, els de la majoria dels seus contemporanis). Però seria interessant retenir la dada que, en l’Espanya  del segle XIX, la construcció de la cultura nacional es va fonamentar en la idea de l’hegemonia rotunda de l’esperit castellà. Una hegemonia que no deixava lloc per al progrés de la llengua catalana. I que Antoni de Bofarull —no va ser l’únic, certament— va dedicar la vida a intentar mostrar que hi havia altres camins possibles.