GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

Entrar i sortir de fase

Davant de la perspectiva de l’interrogatori imminent decideixo que no diré mentides —que és el que més m’agrada fer en aquest món— i testaré el límit de la llibertat
Una gorra de Mosso una mica gastada, que representa la visió un pèl incívica i rebel de l'autor. | Cedida

Ahir vaig fer tripa —a la florentina, tallada al llarg, com si fossin vetes— i avui vull fer lasanya. Em fan falta alguns elements làctics per implementar la recepta: mantega salada, llet sense lactosa, formatge que fongui i gratini en fases successives i no simultànies. Em dic que on trobaré productes làctics més bons i més barats que a la cadena de supermercats d’origen alemany LIDL [inseriu aquí la vostra publicitat, senyor LIDL, que ens fa falta] en un radi de proximitat raonable. Això passa perquè a l’Europa verda les vaques pasturen i remenen el cul amb abundància i la llet hi és més barata; són les lleis d’oferta i demanda del capitalisme bo, el que no és (gaire) especulatiu i du Omega-3.

 

Tinc un LIDL a dos quilòmetres de casa i un altre a set. Al primer hi ha un vigilant que t’esbronca si no et rentes les mans amb gel hidroalcohòlic i sempre has de fer més cua a les caixes. Al segon s’hi aparca millor i sempre hi trobo millors ofertes. Com que vaig sol, tancat dins del cotxe, concloc que no hi ha cap diferència sanitària en anar a un lloc o a un altre. A més a més, si vaig fins al LIDL B, el més allunyat, podré passar per l’únic estanc de Cambrils on tenen el tabac St. Bruno, esgrunat a Liverpool per a fumadors de pipa europeus una mica reticents com jo als tabacs aromatitzats dels danesos. Amb totes aquestes consideracions prèvies i la meva creença ferma en la llibertat i la democràcia m’encamino per la costa cap a fer la compra de productes bàsics gravats amb un IVA del 4%, que es continua pagant, malgrat la crisi inesperada.

 

De fet, no sé vosaltres, però jo ho continuo pagant tot. M’acaba d’arribar l’impost de vehicles de tracció municipal —el que popularment coneixíem com a ‘numeret'— tot i que en un mes i mig he tret el cotxe del pàrquing tres vegades. És curiós perquè aquesta setmana mateix l’Ajuntament de Cambrils va declarar sis milions de superàvit i vaig pensar que, per celebrar-ho, potser tindrien un detall amb els veïns colpejats pel coronavirus en qualsevol de les seves variants. Sort que algú els devia recordar que la Hisenda espanyola es mor de ganes de fotre la mà a les caixes municipals i que on anaven anunciant que els sobraven els quartos. En una mena de rectificació un pèl grotesca, unes hores més tard el consistori ja afirmava que tot el que havia sobrat el 2019 era exactament el que es deixaria ara de cobrar en IBIs i contribucions diverses.

 

De cobrar-me, ja que hi som, excepte el meu arrendador —una bellíssima persona— que ha acceptat rebaixar-me el lloguer transitòriament, ningú més ho ha deixat de fer. L’Ajuntament, l’Estat que ha recaptat el seu IVA i el seu IRPF, però també totes les empreses privades o semipúbliques amb qui mantinc una relació més o menys estable: he pagat l’aigua, el gas i la llum més cara d’Europa —en aquest cas no parlaríem del capitalisme bo— puntualment com sempre. He pagat l’assegurança anual del cotxe —que recordem que gairebé no es mou, per imperatiu legal— i fins i tot he acceptat sense queixar-me gaire que molts comerços d’alimentació hagin apujat un 10% els preus per la patilla —capitalisme dolent.

 

On no estic disposat a transigir és en les sancions de trànsit i en el tradicional afany recaptatori de la policia de la Generalitat, em dic quan m’aturen els Mossos anant cap al LIDL. Davant de la perspectiva de l’interrogatori imminent decideixo que no diré mentides —que és el que més m’agrada fer en aquest món— i testaré el límit de la llibertat en l’estat d’excepció encobert en què ens volen fer viure, en un valent exercici de periodisme amb la pròpia carn com a esquer. De fet, no diré que treballo per a un diari, cosa que permetria sortir a captar el pols de l’actualitat legalment. Si teniu alguna prevenció contra els prejudicis de gènere no llegiu el que queda de paràgraf. Veig que s’acosta una tipologia de Mosso característica amb qui m’he topat altres vegades: dona, poqueta cosa —omple la roba amb dificultat, el cap se li enfonsa a la gorra— amb els cabells llisos i d’un castany fosc, català amb accent lleugerament quillo, passos nerviüts i decidits. Tindrem problemes, penso. Els tenim.

 

—[Ni bon dia] ¿On va? 

 

—Al LIDL, a comprar. 

 

—¿Per què per aquí? El LIDL és en direcció contrària, no ha de passar per aquí. 

 

—He agafat una altra ruta.

 

—Aparqui a la dreta i aturi el motor.

 

La Mossa està molt enfadada amb mi. Em diu que estan d’excuses fins aquí (es posa la mà plana a l’alçada del front, per sobre la mascareta). Discutim sobre les maneres d’entrar i sortir de Cambrils. Tots dos som grans amants de la geografia urbana de la nostra estimada ciutat d’adopció. Ella sap que vaig al LIDL B, a Salou, però jo no ho he dit i al punt on m’ha enxampat encara podria girar cua i anar a l’altre. Ho té complicat per multar-me, però és cabuda i no es dóna per vençuda tan fàcilment. Així és com ha arribat a policia una noia escanyolida de Sant Boi del Llobregat: amb constància, esforç i no deixant-se mangonejar pel masclisme imperant a l’acadèmia, a les casernes i a la societat.

 

—Què va a comprar?

 

—Aliments bàsics.

 

—Quins aliments?

 

—No he fet llista de la compra. Avui vaig una mica a l’aventura.

 

Encara s’enfada més. Fa venir un company per ajudar-la. Em demanen els carnets i els papers del cotxe, pren nota de la meva adreça per comprovar que el padró coincideixi amb el que li dic. Consulten per ràdio amb la central. Tots els Mossos i conductors díscols aturats escolten totes les meves dades i historial policial des que tenia disset anys. Penso que si això no és un estat policial i al llindar del totalitarisme poc hi falta. Vaig divorciar-me per no haver de donar explicacions sobre el meu dret inalienable a la intimitat, esteu xalats si us penseu que ara sucumbirem a aquesta mena d’aprenents regionals de Gestapo.

 

No troba res sancionable i la meva nova amiga se m’acosta contrariada. Em diu que no puc anar a fer un tomb en cotxe com li he dit i li he de recordar que jo no he dit res d’anar a fer un tomb, que això és la seva interpretació esbiaixada d’uns fets. Amb una mica de recança, em deixa marxar. «No tinc ganes de discutir», em diu. I llavors em fa una mica de compassió, de què ens separem i quedi tan abatuda. Però són les regles de la guerra contra l’opressió. Avui he guanyat la batalla, la guerra per la llibertat serà d’una duresa que encara no podem ni sospitar. La lasanya em queda boníssima.