GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

Ermitans de banda ampla

Ara tots som una mica enlloc, entre el cafè i la falta de cobertura de la videoconferència, entre els bitllets d’avió anul·lats i els mandales per pintar, entre els nostres sofàs de factura sueca i la llista de dinars i sopars pendents
Tots addictes a la síndrome de la cabana. | Eberhard Grossgasteiger

Enlloc com a casa, encara que la llar sigui alhora refugi i presó. En temps de desescalada i ensopec amb la realitat, hi ha qui es resisteix heroicament a la necessitat col·lectiva i es declara en contra de sortir a l’exterior, ara que ja podem fer-ho a estones i distàncies controlades. Quan les nostres sabates comencen a apuntar a la porta que ens separa de l’exterior, comencen a surar aquelles pors quotidianes que cal tornar a afrontar.

 

Llegeixo un testimoni que treu el cap en un mitjà d’àmbit nacional. «La pressió amb la que habitualment convivia ha desaparegut en el confinament», explica en Pablo. Té 29 anys i abans de la pandèmia havia de fer números per seguir el ritme de vida de sopars, festes i viatges del seu cercle social, una pressió que explica que ha desaparegut amb una reclusió que, remarca, no té pressa a abandonar. Ara, a més, s’ha quedat sense feina i és aïllat en les pròpies parets que, irònicament, se sent més en igualtat que mai en un entorn que, de manera obligatòria, s’ha de conformar amb l’ànsia generalitzada i el desig comú d’aguantar-se i esperar.

 

En diuen la síndrome de la cabana, d’aquesta negativa a tornar a abraçar els ritmes normals i de creuar la porta cap al carrer. Més enllà del ball de mascaretes i la por del contagi, es manifesta també en la inquietud que traspua el fet d’haver de tornar a una vida real plena d’obstacles i de reptes. Mentre tanco el diari, penso en quants de nosaltres experimentarem aquesta resistència a vestir-nos de nou amb les postures, els impediments i les diferències que ens limiten, que ara creixeran juntament amb l’atur, la pobresa i les truites de patates compartides en sopars de sabatilles.

 

Ens podem posar confessionals. No sé si el lector ho haurà experimentat. A estones, la reclusió ens ha dut allò del dolce far niente i la redescoberta de cada racó de casa on toca el sol. En la solidesa de les idees de paper de fumar que sorgeixen a través del filtre de la pantalla, ens hem cregut ermitans de banda ampla en una societat que no ha deixat de venerar a Santa Plataforma Digital. Però no ens enganyem, qui més qui menys ha tingut malsons i ha patit acceleracions cardíaques en constatar el raquitisme del compte corrent i d’un sistema econòmic en caiguda lliure. Costa sortir al carrer al pensar en les pujades que ens trobarem.

 

Al Japó ja fa dècades que van encunyar la paraula hihikomori per designar aquelles persones joves que han renunciat a la vida social. Es tracta majoritàriament d’homes, de fills primogènits que es veuen incapaços d’acceptar les pressions que la vida els imposa i que reaccionen tancant-se entre quatre parets. Tant si ve del país del sol naixent com si ho declinem en la nostrada agorafòbia, no crec que enganyi a ningú si sostinc que he tingut petits moments —puntuals— de flaquesa en pensar en el pànic a tornar al dia a dia de postguerra futurista que ens espera.

 

Però ara això arriba a la fi. Ens hem tret la jaqueta d’hivern i anem amb màniga curta. Brindem des del balcó amb el veí, mentre els mòbils segueixen cantant. Ja fa calor i prediuen un estiu de carmanyola, més ple de barbacoes al terrat que de platges i daiquiris, per respir d’alguns. Trec el cap per la finestra edulcorada d’Instagram i em trobo una usuària que sosté que «m’agraden més els vostres barris i els vostres pijames, molt més que les vostres fotos de capitals europees, que em generaven ansietat perquè jo no estava enlloc». L’arrest domiciliari ha fet sorgir als 'Pablos' dels nostres armaris.

 

Ara tots som una mica enlloc, entre el cafè i la falta de cobertura de la videoconferència, entre els bitllets d’avió anul·lats i els mandales per pintar, entre els nostres sofàs de factura sueca i la llista de dinars i sopars pendents. Ara enlloc es casa, que és tots els llocs i cap alhora. En pocs dies ens posarem les xancletes per passejar pel carrer el nostre Pablo interior i no ens quedarà més remei que aprendre del hihikomori que viu dins nostre per fer malabars entre l’alegria de trobar-nos, el remordiment per no haver acomiadat en comunitat els que han marxat aquests dies i l’ànsia de col·leccionar nous paisatges. Mentrestant, seguirem a casa, encara que la llar sigui alhora refugi i presó.