La disfressa canònica d'espia de pa sucat amb oli amb què van irrompre a Tarragona Ràdio.

Espies com nosaltres

Hi ha gent que aguanta i és l’ocasió per fer un reconeixement a un dels nostres sectors econòmics més actius i importants, que no és altre que la delinqüència

No hi ha cosa que sorprengui més d’aquesta crisi sanitària, econòmica i, per què no dir-ho, filosòfica que les ganes d’obeir que tenim. Els primers dies em vaig deixar endur pel corrent solidari i vaig arribar a creure que era una demostració de civilitat sense precedents. Ara ja m’he desenganyat i he vist que era tot cosa de la por. Una mica de la por del contagi, primer, i un molt de por de la repressió policial i judicial, encabat. Tampoc hi ha res a retreure: en la crisi just anterior a l’actual, la del processisme, vam reaprendre que aquí la policia pega, la justícia és venjativa i els polítics t’abandonen quan t’han tirat tots els lleons a sobre.

No és estrany doncs que la simple visió d’uniformats al carrer, que si et claven una multa es poden quedar tots els teus ingressos mensuals, faci estrènyer tots els esfínters. Repassant tot el que he escrit els últims dos mesos me n’adono que hi ha tot un clima que m’obsedeix, potser perquè no l’havíem viscut mai amb tanta cruesa i tan poca catalanitat —entenent catalanitat com l’art de girar les paraules com mitjons per no deixar-se enfonsar per la realitat. Delació, autoritarisme, condescendència, infantilisme, misèria moral i de l’altra. Tot un còctel inesperat que s’ha mesclat a la formigonera de la Història local com un beuratge del mestre Boada

Però tothom està sent mesell i es comporta com a ramats de bens? No. Hi ha gent que aguanta i és l’ocasió per fer un reconeixement a un dels nostres sectors econòmics més actius i importants, que no és altre que la delinqüència. Els nostres criminals ho han passat malament però ja veuen la llum al final del túnel. Van començar dubitatius, amb intercanvis de droga en aparcaments, a plena llum del dia, molt fàcilment neutralitzables per la policia. No són col·lectius, els lladres i els serenos, que destaquin per una profunda intel·ligència, però sí per una persistència admirable i una constant capacitat d’adaptació.

La dificultat d’accedir a les plantacions de marihuana, per exemple, va produir l’altre dia a Cambrils baralles de narcos de fireta, parguelas traient la pistola, un intent de segrest i arrestos, per fi. El paisatge ja comença ser el d’abans, gràcies a déu. Els delinqüents ja estan en fase 4 i gaudint de la nova normalitat, i això és un país i unes gents amb qui fa goig de conviure. Entre altres casos de reactivació de la vida criminal —que és un dels indicadors més fiables de la bonança econòmica— la setmana passada també vam tenir una mena de Watergate —també de fireta, com tot lo nostre— a Tarragona, amb espies i sostracció de documents. Se n’ha parlat poc, trobo, així que procedim a fer una ràpida reconstrucció dels fets.

 

El dimarts 28 d’abril, Tarragona Ràdio, emissora pública municipal, anunciava que havien patit una ràtzia nocturna. L’intrús va esborrar informació del servidor i es va endur factures i documents comptables que, presumptament podien demostrar irregularitats en la gestió de l’ens. Es veu que el nou equip de govern (republicà) ha detectat indicis de delicte de l’anterior gerència (posada i controlada pels socialistes). Es posa interessant, eh? Són les coses que ens agradaria escoltar als Telenotícies o al Crims, que és molt còmode i molt català parlar de successos i delictes de fa vint anys quan n’estan succeint a temps real. Tampoc haureu sentit remenar gaire la merda al voltant de la relació poètico-incestuosa de Laura Borràs i el traficant Isaías Herrero, que és un cas com un cabàs, així que entenc que el perfil baix i el volar sota el radar d’aquestes notícies entra dins de la normalitat.

Però tornem a T.G.N. ConfidentialJames Ellroy n’estaria satisfet, crec. Una de les grans diferències entre Reus i Tarragona és que mentre a la capital del Baix Camp hi ha una ànsia de posa, figuració i exhibicionisme sigui de suposats mèrits o de draps bruts, a la imperial Tarraco encara es manté una omertà bastant sòlida. De fet, estem parlant d’una xifra irrisòria: no més de 15.000 euros en dos anys, per això encara sobta més l’acció decidida de l’espia de la ràdio. Tot és presumpte i basat en informacions publicades, però lligant caps, sembla que l’equip de l’anterior alcalde Ballesteros i el seu cap de gabinet Josep Maria Bonet, que duia la gerència de la ràdio, desviaven alguns dinerons a comptes corrents de gent afí i d’un conegut exregidor trànsfuga. El conseller Villamayor, que presidia l’ens, ho va negar tot.

La part divertida ve ara. La regidora de districtes i nova presidenta de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona (EMMCT), Paula Varas, denuncia a la Fiscalia la treballadora de la ràdio responsable del desviament de fons a dos comptes que no s’han esbrinat de qui són, però no de proveïdors habituals. La treballadora en qüestió va a anar a les llistes del PSC a Cambrils i és parella d'un alt càrrec de la Guàrdia Urbana de Tarragona, de manera que tot comença a quadrar entranyablement en el meu magí propens a la conspiració. Se l’acusa d’apropiació indeguda, corrupció de funcionariat públic, danys i danys informàtics i malversació. La resposta de la treballadora és antològica: li envia una carta a l’alcalde on acusa Varas d’«assetjament, usurpació d’identitat, pressió per realitzar documents amb contingut irreal, imputacions falses de conducta negligent, insults i menyspreus públics», a banda d’afirmar que l’actitud de la regidora li va provocar una depressió i problemes de salut greus, tot un clàssic del contraatac en aquesta guerrilla civil.

Anem al moll de l’os: qui és Paula Varas? Això ens remet a com Pau Ricomà va arribar a l’alcaldia de Tarragona, ara fa un any. El republicà tenia coll avall que per trencar el llarg regnat de Ballesteros havia de fugir del perfil independentista del partit de llavors i atacar els barris. Que són un feu històric dels socialistes. Més d’un es mostrava sorprès per la desimboltura de Ricomà a Bonavista i l’habilitat per penetrar bosses de vot en principi reticents. Va funcionar. Per complementar l’estratègia, va incorporar a les llistes tres perfils exògens i ‘de barri’: Mary López de la Floresta, Manel Castaño de Sant Salvador i Paula Varas, que ve de Xile, que també és com un barri d’ultramar de Tarragona. A més a més, per acabar d'arrodonir els vasos comunicants, Varas té un passat socialista a Roda de Berà. Les dues regidores —conselleres— han obtingut carteres de gestió municipal importants, com són Comerç i Domini Públic. Però si bé van ajudar la llista d’ERC a desallotjar el PSC de la Plaça de la Font, ara ja es diu que a l’alcalde li fan nosa.

De fet, en tot just un any, Varas ha acumulat unes quantes polèmiques que opino han estat provocades per una manera poc catalana —vegeu definició al segon paràgraf— de fer les coses. Va tenir sarau amb el relleu de la gerència de la EMMCT, quan va intentar endollar un amic seu, segons acusa la mateixa treballadora amb qui està barallada. Li van buscar les pessigolles per incompatibilitat quan s’havia de pronunciar sobre l’ampliació de la terrassa de Adelita Gastrobar a la Part Alta, que pertany al seu company i on ella exerceix d’«assessora d’establiments de restauració». Fins i tot, fa just un mes, va organitzar un merder considerable quan va criticar per Facebook la regidora de C’s Sonia Orts per anar al ple amb febre i per tant, la va titllar de potencial coronavírica irresponsable. Ricomà es va haver d’esmerçar per fer-li retirar el missatge i perquè Viñuales i Orts no els fotessin una querella per difamació.

  

Al PSC, que no són rucs i ja veien com se’ls escapava de les mans la incursió a Tarragona Ràdio i els seus motius últims, s’han abonat a la trajectòria erràtica de Varas i a les ganes que té l’alcalde de desfer-se’n. Com és evident, l’oposició en ple n’ha demanat la dimissió i la supervivència de la consellera penja ara d’un fil. Mentrestant, s’intenta silenciar el soroll d’una tempesta que no farà més que créixer. I hem aconseguit desviar l’atenció sobre l’intrús que, la nit del 27 d’abril va cometre l’heroïcitat de trencar el confinament i entrar il·legalment a Tarragona Ràdio per endur-se factures. Allà on siguis, si em llegeixes amic espia, el meu respecte, bro. Thug life.


Comentaris