Huits

Però hem estat bé. Hem estat bé. Els mirava i pensava, estem bé. Parlàvem els pares i dèiem, estem bé
Desfilada d'animals de zoològic amb l'ànima trencada. | Magda Ehlers

Un dia em va aparéixer un enllaç d’aquells que no demanes però Google creu que et pot interessar. Em vaig quedar amb el titular; parlava de trencar l’ànima dels elefants. Es veu que es diu així el moment en que alguns animals cedeixen la salvatgia i passen a estar domesticats. Fa com mil anys vaig treballar al Bioparc de València; allà hi havia un rinoceront que només caminava fent huits, es veia el rastre infinit marcat a la terra. Deien que, de fet, era un progrès: al Zoo de Vivers d’on venia, només caminava fent cercles.

Pensava en això mentre el primogènit deia en bucle que volia un circuit de cotxes d’una coneguda pel·lícula de vehicles humanitzats. No en dic el nom perquè no em paguen i ja prou diners els he regalat jo en merxandatge. Un circuit en forma de huit, clar. El seu interès per altres coses s’ha anat apagant durant el confinament. Passa estones mirant l’horitzó (la paret del menjador) i saps que després de cavil·lar t’ho dirà: no sé si vull veure C*rs 1 o Ca*s 3. És un progrès: vam estar setmanes mirant només la primera.

Però hem estat bé. Hem estat bé. Els mirava i pensava, estem bé. Parlàvem els pares i dèiem, estem bé. Als coneguts, familiars, mestres els deiem estem bé, estem bé. I és ben cert que ho hem estat tinguent en compte el que ha passat. Que hi ha hagut coses, dificultats, efectes, que ens han anat ocorreguent però res no ens ha desviat del circuit fix de l’estem bé.

Però quan venia la poqueta nit i els nanos paraven de fer curses al voltant de la taula del menjador i la tauleta de centre, la meua preocupació eixia de casa i pensava en les altres cases. És defecte professional, probablement. Pensava en altres xiquets, en les seues cases pràcticament inhabitables. En els centres residencials de menors tutelats. En les violències enclaustrades. En les dificultats amplificades, constretes. Especialment pensava en els infants i adolescents en aquelles cases. En les seues necessitats que són necessitats encara que no fora possible satisfer-les, que no eren capricis, que eren necessitats. No em permetia tampoc pensar-hi massa, ja que tampoc podia fer-hi res. Però encara ara, de vegades, el pensament circula infinitament sobre la pregunta: a quants d’ells se’ls haurà trencat l’ànima? I no en vull saber la resposta.

"El Bitllet | «Corpus, malgrat tot», per Albert Oliva" "Com localitzar i entrar en llocs abandonats (II), per Jaume Cardona"