L'adéu del prevere i historiador Josep Raventós i Giralt

El passat 12 d’octubre moria a l’edat de 91 anys, a la Residència Llevant de Tarragona, mossèn Josep Raventós i Giralt, una persona molt coneguda en l’àmbit eclesial i del món de la història al Camp de Tarragona
Josep Raventós a Tarragona el desembre del 2007 | Arxiu família de Josep Raventós

El passat 12 d’octubre moria a l’edat de 91 anys, a la Residència Llevant de Tarragona, mossèn Josep Raventós i Giralt, una persona molt coneguda en l’àmbit eclesial i del món de la història al Camp de Tarragona però amb ressonàncies a tot el país. Raventós ja estava malalt des de feia uns mesos.

Nascut a la Pobla de Mafumet (Tarragonès) el 27 d’abril de 1929, Raventós venia d’una “nissaga familiar humil, amb forts valors d’autenticitat”, tal com el defineix la seva neboda Dolors Moragas. El seu pare era pagès, i la seva mare modista. Estudià al Seminari de Tarragona i, segons una notícia del web de l’Arquebisbat de Tarragona (13-10-2020), “va rebre l’orde del diaconat a la capella del Seminari Pontifici de Tarragona l’any 1952 i l’orde del presbiterat en el Congrés Eucarístic Internacional celebrat, aquell mateix any, a Barcelona”. Així que, ordenat capellà amb 23 anys, fou vicari a les parròquies de La Riera de Gaià i de Cervià de les Garrigues, i posteriorment rector de la parròquia de Sant Martí Bisbe de l’Aleixar (1963-1971), de les Voltes (agregat de Riudecols), d’Alió, de Duesaigües i de l’Argentera, a més d’encarregar-se de la parròquia de Sant Llorenç de Montbrió de la Marca.

També fou ecònom de la Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus (1971-1973), rector de la parròquia de Santa Magdalena de Bonastre i rector de Santa Maria de Cambrils (1985-2006), any en què es jubilà. Fou col·laborador mensual de la Revista Cambrils a través de la columna “En esperit i en veritat” (1995-2000), articles que després recolliria en un volum. A l’Aleixar ja hi va impulsar Nadal 1968. Monografia sobre la vila pensada i realitzada pel jovent en homenatge a tot el poble. En el llibre hi van col·laborar molts joves del poble, i va ser publicat en ciclostil per la parròquia. Segons Fina Anglès i Joan-Miquel Ventós, en el seu llibre L’Aleixar (2004, p. 261), “Encara que es tracti d’un únic exemplar, aquesta va ser la primera publicació feta a la vila per gent del poble, i ha esdevingut un clàssic de la bibliografia aleixarenca”.

Entre les diverses responsabilitats eclesiàstiques d’aquest home arrelat a la terra, hi destaquem la de vicari episcopal del Baix Camp, el Priorat i l’Urgell-Garrigues (1990-1997), jutge diocesà del Col·legi de Consultors, membre del consell presbiteral (1987-1998), professor del Col·legi Mare de Déu de la Mercè de Montblanc i fundador i president de la Fundació Pia Autònoma del Cementiri de Cambrils.

Membre fundador de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya, destacà pel conreu de la història eclesiàstica de Catalunya amb les obres L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939): els intents de restablir el culte públic (1984), escrit conjuntament amb Albert Manent, la celebrada biografia del cardenal i arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer (1993) dins la col·lecció “Gent Nostra” que publicava Infiesta Editor, i el volum Sinodalitat a Catalunya. Síntesi històrica dels concilis Tarraconenses (2000), el qual, com a treball de divulgació, feia aportacions interessants sobre la trajectòria dels sínodes de la Tarraconense i en resseguia el seu curs emmarcats dins de la història de l’Església a Catalunya. Anteriorment (1992) l’Arquebisbat de Tarragona ja li va publicar unes Notes sobre els concilis provincials de la tarraconense (1564-1757): conferència pronunciada en la Jornada Sacerdotal de la Selva del Camp, l’1 de juliol de 1991, dins l’any del IX centenari.

Portada de la biografia de Francesc Vidal i Barraquer, escrita per Raventós | TarragonaDigital

Raventós, que tenia un ex-libris propi i que per desgràcia entre tots no l’hem aprofitat prou demanant-li que escrivís més llibres i fes més estudis sobre la història de l’Església catalana, té altres publicacions menors que val la pena ressaltar, sovint publicades a Cambrils i que són reculls de les seves homilies. Són Com la rosada: homilies nadalenques i pasquals (1998-1999) (1999), En esperit i en veritat (2000) i Cinquantenari de la Missa nova de Mn. Josep Raventós Giralt celebrada a la Pobla de Mafumet el dia 8 de juny, diumenge de la Santíssima Trinitat (1952-2002) (2002). Conferenciant assidu, sovint la majoria dels seus textos no es recollien en volums. Cal destacar una conferència molt interessant sobre el paper de l’Església en defensa de la llengua catalana durant el franquisme, publicada al butlletí d’informació municipal de l’Aleixar el desembre del 2010. Una de les darreres conferències, ja amb 90 anys, va tenir lloc el 25 de gener del 2020 en el marc de les “Decennals en honor a la Mare de Déu del Lledó a La Pobla de Mafumet”, un programa organitzat per l’Arquebisbat de Tarragona.

Mossèn Raventós fou una persona estimada per la seva família, pels seus amics i pels seus feligresos. Aquest home encantador, era una persona humil, discreta, culta i conciliadora. Va complir com a bon rector de poble que havia estat, i també com a rector de parròquies de ciutats com Reus i Cambrils, amb la seva tasca de la fe cristiana. Raventós, impregnat del Concili Vaticà II, era un home partidari de l’Església oberta i acollidora, i rebé amb els braços oberts l’arribada del Papa Francesc I.

Els darrers anys de la seva vida, ja retirat, enviava regularment per correu electrònic –el manejava prou bé– els seus escrits i homilies, que rebien un grup d’acòlits i amics. Una de les seves darreres aportacions més importants en el camp de la historiografia eclesial, és la seva contribució amb un llarg i extraordinari article al llibre Univers Manent. Homenatge a la figura i obra d’Albert Manent i Segimon (2016), coordinat per Fina Anglès i Eugeni Perea. Allí no només hi destaca el compromís amb l’Església catalana i la lluita clandestina contra el franquisme del seu amic, a qui va conèixer l’agost de 1963 a l’Aleixar, sinó que fa un ampli repàs, en l’àmbit tarragoní i també català, de les diverses campanyes promogudes –moltes de les quals clandestines– per l’activisme catòlic del moment: les declaracions de l’Abat Escarré i la campanya “Volem bisbes catalans”, entre d’altres (cal dir que encara queda pendent l’elaboració d’un volum que expliqui i desgrani totes aquestes campanyes que formen part de la història de l’Església catalana, un volum que, sens dubte, haurà de comptar amb tots aquests treballs imprescindibles de Raventós).

Mossèn Raventós, amic del també recentment desaparegut Pare Hilari Raguer i col·laborador de mossèn Ramon Muntanyola, deixa un gran record com a persona, com a prevere i com a historiador de l’Església a Catalunya, amb aportacions rellevants. El funeral va tenir lloc el 13 d’octubre al seu poble natal i, d’acord amb la seva voluntat, ha estat enterrat a l’Aleixar.

"La meva família i altres animals, per Meritxell Blay" "EL BITLLET | «Ara s'aplaudeix, fins ara xiulaven», per Jordi Olària Gras"