Mas robat

Mentre hem estat distrets amb la propagació del coronavirus i la seva gestió, el submón de la droga no s’ha aturat
Un barri turístic-residencial, a l'atzar, de Cambrils | Cedida

Imaginem-nos una vasta zona residencial, lluny de la platja però prou a prop per baixar-hi passejant. El nucli urbà i els principals serveis: l’ajuntament, les escoles i les comissaries de policia local i dels Mossos són a més de cinc quilòmetres. Els xalets i les cases adossades s’amunteguen sense gaire ordre ni concert però són edificacions relativament modernes i cuidades. L’accés a l’autovia és excel·lent i, donada la dependència absoluta del cotxe, posats a fer, moltes famílies que treballen a Reus o a Tarragona s’hi han instal·lat. Tot el dia s’hi senten lladrucs de gossos enclaustrats, que conviuen naturalment, aquests dies, amb els petards. Tot plegat, és un bon lloc per viure. Posem que parlo de Cambrils.

A les famílies de classe mitjana del barri, ja no tan mitjanes després de la crisi del 2008, els va anar molt bé per continuar fent la viu-viu i poder pagar els IBIs —que no es perdonen mai per gruixuda que sigui la crisi— el relloguer al·legal d’habitacions, plantes de les cases o, en el cas de segones residències, habitatges sencers. La facilitat de les plataformes com Airbnb (i altres) i l’absència de regulació fiscal al començament, va afavorir la popularitat d’aquestes fórmules, que fornien els veïns de sucosos sobresous i, de vegades, de sous sencers. 

Des d’aquí pots arribar a PortAventura en deu minuts i turistes d’arreu del món reserven estades cada cop més llargues, fugint dels massificats i espantosos hotels i apartaments de Salou. A meitats de la dècada passada, durant els mesos de juliol i agost, el barri és un formiguer de visitants i vehicles. És complicat trobar-hi allotjament i els preus pugen: les habitacions s’enfilen per sobre —molt per sobre de vegades— dels cent euros per nit. No es pot trobar una casa per menys de mil euros la setmana. Molts veïns s’ho plantegen: anar a viure a un altre lloc, viure de renda. Apareix el fantasma de la gentrificació, que en altres coordenades, com ara a Barcelona, s’ha carregat barris sencers.

Juny de 2020. Brian Chesky, el CEO d’Airbnb, assegura que l’imperi global construït durant dotze anys s’ha enfonsat en sis setmanes. Ho han perdut gairebé tot i estan al límit de la fallida. Diu que el turisme no tornarà a ser mai més igual, que serà molt més domèstic i que la gent és limitarà a desplaçar-se a la zona d’influència pròxima de les grans ciutats o petites regions. Si la profecia de Chesky es compleix, pot ser a llarg termini una bona notícia pel Camp de Tarragona. A curt termini, s’acaba d’infectar de coronavirus la gallina dels ous d’or.

Des de finals de la temporada passada els immobles no donen rendiment. Hi ha una casa unifamiliar buida i disponible. No és gaire gran, però és discreta i ben situada. A l’hivern no produeix els euros estivals, però se’n pot treure 1500 o 2000 per mes. Ara, enmig del nostre annus horribilis, no hi ha visitants ni llogaters. Els propietaris, que han adequat la casa al relloguer, estan desesperats. Fins que arriben uns nois. Semblen prou normals. Podrien ser d’aquí, de Barcelona o de Madrid. No fan preguntes, no regategen. Paguen trinco-trinco els dos mesos de lloguer i la fiança. Han mostrat molt d’interès pel soterrani de la casa, que és ampli i fresc. S’hi instal·len.

 

Sempre hi ha algú que mira. Més encara amb el confinament i la manca de distraccions. Alguns veïns observen els nous llogaters. De vegades semblen una parella, de vegades un grup d’amics. Porten col·legues i fan barbacoes al jardí. Parlen de les banalitats dels trentanyers, modalitat quilla. Quan fa una mica de bo, estrenen la piscina. No tenen nens ni gossos. No fan soroll. Fora de les festes al jardí, és com si no hi visquessin. Un bon dia se sent gent que treballa al soterrani. Trepants i cops metàl·lics. Després torna el silenci. Al cap d’una setmana, es fan instal·lar dos motors d’aire condicionat enormes, són desmesurats per la mida de la casa i, quan s’engeguen, sonen com un avió a reacció. Desperten el neguit dels veïns, però ningú no diu res.

Els dies següents tot és una successió de professionals. Electricistes, paletes, lampistes que fan arribar l’aigua al soterrani. Entra i surt molta gent de la casa, amb discreció. Als suposats llogaters només se’ls sent a la piscina, mai a les plantes superiors. Arriba llavors el torn dels repartidors d’Amazon i altres serveis de correus, que porten i s’enduen paquets. Qui més qui menys, ja sospita què hi passa, a la casa, però la curiositat i la incredulitat d’estar assistint en directe a una temporada de Breaking Bad guanyen a qualsevol altra consideració. I, de fet, què has de fer si et trobes una cosa així.

Mentre hem estat distrets amb la propagació del coronavirus i la seva gestió, el submón de la droga no s’ha aturat. Hem assistit als trapis als pàrquings dels supermercats i al repartiment de pollos per Glovo. Amb tot just setmanes, els traficants s’han adaptat a la nova situació. Òscar Nin ens descrivia l’altre dia en un article magnífic a Beatburger, els estralls que la combinació de confinament i addició ha produït a Catalunya. El cànnabis és el primer o segon estadi de la drogodependència i, segons els responsables del Proyecto Hombre és «la cara visible d’altres problemes, com el consum abusiu d’alcohol, excés d’ús de les noves tecnologies, el fracàs escolar, les relacions conflictives amb la família, l’aïllament social o conductes sexuals de risc».

Les notícies de cops policials contra els narcos —productors o traficants— a la costa de Tarragona, del Penedès a l’Ebre, s’han anat succeint durant tota la pandèmia. No és el primer xalet que es buida de cabdells de maria, però cada vegada en saben més, i amb el mètode nòmada és difícil enxampar-los. S’han desarticulat algunes organitzacions, però la majoria continua aprofitant el parc immobiliari turístic en regressió o senzillament ocupant edificis. És l’altra cara del despoblament dels nuclis de les ciutats i del turisme massiu. No els costa gaire moure’s i amb el rendiment d’una sola planta de marihuana es pot pagar el lloguer de qualsevol cosa. Tothom, administracions, llogaters i propietaris —que fan veure que no se n’adonen o, moltes vegades, no se n’adonen— n’està encantat.

Arran de l’últim decomís dels Mossos a la regió, a començaments de juny al Catllar, els nous veïns cambrilencs es van espantar. O potser van rebre un avís d’algun infiltrat a les comissaries, que també els hi tenen. En mig matí, van desmuntar els motors d’aire condicionat i les estructures bàsiques. És el segon cop que feien soroll en mig any. Quan els propietaris, incrèduls, van baixar al soterrani, el van trobar seccionat amb envans de pladur, el terra ple de forats i tot un sistema de reg per aspersió instal·lat al sostre. La resta de la casa, com si no hi haguessin passat. Pel que sé, no tenen cap mena d’intenció de retornar la fiança als llogaters.

 

"EL BITLLET | «Dret de desconnexió», per Toni Cabanillas" "El Bitllet | «La platja», per Aleix Duran"