El Vendrell ha duplicat la seva població en els últim vint anys.

El Vendrell no us mereix

Fa poques setmanes corria per les xarxes socials una enquesta per votar el poble o ciutat més lleig de Catalunya. No eren pocs els que pensaven que el Vendrell s’ajustava prou bé a aquesta definició. De fet, una cosa que ens caracteritza a molts dels ciutadans del Vendrell és el desdeny que tenim per la nostra pròpia població. Des de petits que hem sentit —o dit— de manera constant allò de «al Vendrell no hi ha res», «és un poble avorrit, brut i deixat», o compartim diferents al·lusions a la manca de bellesa del nostre entorn.

És una constant que tenim completament assumida els que som d’aquí i que, en el fons, podem corroborar en la molts dels seus extrems. En definitiva, que no hauria de ser cap secret ben guardat que el Vendrell no seria la millor elecció quan algú ha de canviar de lloc per viure. Per això sobta quan cada dos per tres es pot llegir —de nou a les xarxes socials— l’opinió de molts ‘nous vendrellencs’ rabiosament enfurismats amb el que els ofereix el seu nou lloc d’acollida.

Les queixes són furibundes respecte a la brutícia que hi ha als carrers, la deixadesa de diverses zones, la delinqüència galopant i creixent que ens emparenta gairebé amb el que devia ser el Bronx als anys 80, els alts tributs o taxes que s’han de pagar, i un llarg etcètera de desastres locals. «Yo no soy de aquí, pero vivo en este pueblo de mierda...» deixava anar un d’aquests indignats ciutadans fa poc, amb una frase inicial que ja anticipava el to del text.

Com aquest bon home, són molts els que estan completament exasperats pel fet d’haver de viure en aquest «pueblo de mierda» i el cert és que, tot i compartir diverses de les queixes que fan, a mi em costa d’entendre que es trobin en aquesta situació. Una cosa som els que hem nascut aquí i hi tenim les nostres arrels, amb el seu consegüent component de pertinença que fa que seguim lligats al nostre poble, passi el moment que aquest passi. És una qüestió de sentiment i, gairebé, de nostàlgia.

Però per a aquells que han vingut aquí des d’un altre punt de la geografia catalana o espanyola, la solució era ben senzilla, no haver vingut. Serà que no estàveu avisats! Si vau cometre aquest greu error a l’hora de triar destí, ara no us descarregueu de responsabilitats i busqueu carregar-li el mort als altres. La culpa és vostra i només vostra.

És més, no entenc què feu malgastant les vostès energies i la vostra salut aquí, queixant-vos a cada segon per la «merda de poble» on heu anat a parar. La vida és molt curta i només n’hi ha una, no val la pena passar diversos anys amargats en un lloc infame. Busqueu el poble dels vostres somnis i feu realitat els vostres desitjos. No perdeu ni un segon més. Encara sou a temps de canviar la vostra vida, com diria un d’aquells tractats barats sobre psicologia i benestar personal.

I als que en aquest precís moment esteu buscant un lloc on anar a viure i heu considerat que potser aquesta vila on va néixer Pau Casals seria un bon lloc per a fer-ho, us donaré el millor consell de les vostres vides: No vingueu! Encara hi sou a temps! El pitjor poble de Catalunya no és suficient per a vosaltres, no us mereix. Aneu a qualsevol altre lloc menys aquí. Si no, us tornareu uns tristos amargats que hauran llençat per la borda els millors anys de la seva vida.


Comentaris