Mos falta la barra del Trabucador

Fa gràcia perquè tot just este any, que es fa una crida a evitar les aglomeracions, aquí mos han desaparegut sis quilòmetres i mig de platja
Imatge de l'estat de la platja del trabucador abans del pas del temporal 'Glòria' | Arxiu

A final de gener, just després del Glòria, quan encara no mos podíem imaginar ni en lo pitjor dels nostres malsons que mos hauríem de passar la primavera sencera tancats a casa, escrivia en este mateix diari digital en defensa del Delta de l’Ebre:

«Estimats veïns d’altres zones més al nord, a casa nostra (que també és la vostra) vinguen quan vulguen, a desconnectar, a mirar moixons o menjar un bon arrosset (això, sí, sapigueu que haureu de baixar en cotxe perquè en tren segurament no podreu). Però recordeu que per poder seguir baixant (o vivint-hi), hem de mantenir el territori i donar-li importància. Que potser quan ens n’adonem sigue tard, i llavors perdrem lo cul».

Després del Glòria van venir dos llevantades més, estes menys mediàtiques (lo 2 de març i el 8 de maig), que es van tornar a endur la poca sorra que havia col·locat una empresa privada per poder continuar accedint amb los camions fins a les Salines de la Trinitat.

Tot just esta setmana passada Ecologistes en Acció atorgava la bandera negra al Trabucador del Delta de l'Ebre per «la mala gestió» que se n'ha fet, distinció que pretén destacar els punts més malmesos i degradats del litoral. Ho feia al·legant que «la solució a aquests problemes empitjora quan l’administració pública aplica mesures pal·liatives en pro del benefici econòmic davant el benefici ecològic: l’administració dona el vistiplau a actuacions d’aportació de sorra provinent de les platges del voltant, per així poder refer el camí mitjançant l’ús de maquinària pesada sense tenir l’avaluació d’impacte ambiental».

Això, a part de ser una vergonya perquè sabem que el Trabucador és un espai natural singular, feréstec i preciós i del qual els que som d’aquí estem ben orgullosos, és una realitat tristíssima.

Però hem estat en pandèmia, un “problemeta” sense precedents que ens ha tingut molt ocupats, molts disgustats i molt fastiguejats, per dir-ho fi, durant els últims tres mesos. Passa que ara, que ha arribat l’estiu i que s’ha acabat lo confinament, es fa evident la desfeta: mos falta la barra del Trabucador.

Fa gràcia perquè tot just este any, que es fa una crida a evitar les aglomeracions, aquí mos han desaparegut sis quilòmetres i mig de platja, que es diu ràpid (d’una platja única, per cert, amb mar a banda i banda) a la qual ara no s’hi pot accedir, bàsicament perquè no existeix, perquè està sota l’aigua.

No sé quants dels lectors d’este humil text han tingut la mala sort d'experimentar mai la pèrdua física d’un territori que s’estima. Una vegada més, ara que ve l’estiu i que mos deixen sortir de casa (probablement de nou en pro del benefici econòmic), «estimats veïns d’arreu, a casa nostra (que també és la vostra) vinguen quan vulguen, a desconnectar, a mirar moixons o menjar un bon arrosset», però sàpiguen que ja no voran una part bonica de casa nostra, perquè potser només l’hem estimat natros, i no prou qui tenia el poder per salvar-la. Vinguen quan vulguen, però quan marxin, expliquin-ho ben clar: al Delta mos falta la barra del Trabucador.

"'Epokhé' per Sant Pere, per Antoni Veciana" "El Bitllet | «L'estiu de la nostra vida», per Albert Oliva"