No em toqueu els temporers

Si em permeteu, per introduir el tema que avui ens ocupa utilitzaré un recurs, el lema d’una de les moltes campanyes publicitàries que elabora la Generalitat. Perquè sempre que l’he vist, passant per davant la parada de bus del poble o per Reus i Tarragona, m’ha fet gràcia; i perquè, de pas, em servirà per retratar la doble moral ja evidenciada en moltes ocasions per l’executiu català que... bé, avancem, que n’hi hauria per un altre bitllet. Perquè esclar, la culpa de la incompetència per frenar la pandèmia, ara que tenim competències, segueix sent de Madrid.

«No em toquis els ous», «No em toquis les avellanes», «No em toquis el calamar». Aquestes són les diferents frases anafòriques que es poden llegir als cartells de l’espot publicitari creat per la Generalitat, que es poden veure en marquesines, centres comercials i panells publicitaris. Les protagonitzen treballadors dels diversos àmbits del sector primari, amb la intenció, cito textualment, de «conscienciar-nos sobre la importància del sector primari en el si de l’economia i sobre la qualitat dels productes agroalimentaris produïts a Catalunya, i d’interpel·lar el públic urbà i connectar-lo amb el món rural». Fins aquí bé, la Generalitat utilitza una de les eines que té a l’abast, la publicitat, per mirar de remoure consciències respecte a una tendència que sembla a l’alça. El consum de proximitat, el valor afegit i intrínsec dels productes alimentaris que són fets, cultivats, collits i recollits a casa nostra.

Però, connectar el món urbà amb el rural és només això? No. Com pensem que arriba la fruita als supermercats, a les fruiteries del poble, o a les botigues de proximitat? Els préssecs, les maduixes, les cireres es recullen soles? No. La cullen els aproximadament 25.000 temporers que treballen cada any a les campanyes del sector agrícola, persones en la majoria de casos vingudes de l’estranger a fer feines infravalorades que ells duen a terme per tenir un plat a taula i permetre que les seves famílies també. Persones, moltes d’elles no regularitzades, que encadenen contractes en diverses campanyes agrícoles i que treballen entre deu i dotze hores diàriament per sous que ben just assoleixen els cinc euros per hora, i que són de tres euros i mig per als qui no tenen papers.

Persones que quan va començar la temporada de la fruita més primerenca eren a peu de canó a les terres de Lleida dormint al ras protegits tan sols amb cartrons mentre nosaltres érem tancats a casa pel confinament, a qui se’ls ha negat per activa i per passiva el recer que podien tenir en albergs o equipaments municipals, tal com ordena el Conveni agropecuari de Catalunya als empresaris agrícoles si els temporers treballen a 75 quilòmetres del seu lloc de residència. Han hagut de ser accions individuals de persones adinerades, com el jugador senegalès nascut a Catalunya Keita Baldé —a qui ara es vol denunciar per llogar habitacions d’hotel per als treballadors—, aquelles que han permès als temporers viure amb uns mínims de dignitat, higiene i salubritat en temps de la Covid-19.

I ara, després del silenci i la inactivitat de les institucions al respecte, l’Ajuntament de Lleida posa en marxa el dispositiu d'atenció als temporers a la Fira de la ciutat, al recinte dels Camps Elisis, que ofereix allotjament amb capacitat per a cent vint-i-dues persones. Una mesura que, com denuncia Fruita amb Justícia Social, arriba tard i sense informar-ne les associacions i organitzacions que des de fa anys lluiten pels drets dels temporers, i que és insuficient i ineficient. Perquè el més fàcil és assenyalar els temporers com a responsables del rebrot a Lleida, perquè les empreses agroalimentàries actuen sense escrúpols, amb impunitat, per satisfer els seus interessos; perquè existeix una Llei d’estrangeria que és racista i perquè el racisme i el paternalisme camuflats en les lleis i decisions polítiques són un recurs més del capitalisme, i que, a més, calen gairebé inconscientment en la societat i reforcen uns rols i actituds irresponsables.

No em toqueu els temporers. Els tenim a sota; així és la realitat que imposa aquest sistema. Es fa difícil veure-ho quan és més enllà de les nostres fronteres  —perquè pensem que si a Occident vivim en l’anomenat ‘progrés’ és que en molts altres indrets la balança és oposada—, però ara que la polèmica s’ha encetat a casa, per què no ho interioritzem com un problema a resoldre? Si no ens posicionem, donem l’esquena al dèbil.

"Cambrils o la vida regalada (II). per Miquel Bonet" "El Bitllet: «Que no ho sé», article de Toni Cabanillas"