Obrim Tarragona

A la província de Tarragona hi ha en aquests moments 574 infectats pel COVID-19. Un percentatge respecte a la població molt inferior al 0,1%. Per tant, es pot afirmar que la incidència de la pandèmia hi és mínima
Ha arribat l'hora d'exercir la sobirania tarragonina, pel benestar dels seus ciutadans. | William Eickler

Bé, doncs ja han passat els primers quinze dies de confinament i la primera onada de la crisi sanitària i ja en podem treure una conclusió preventiva: s’ha gestionat amb el cul i si res no canvia això s’acabarà com la comèdia de Falset. Per raons inexplicades i inexplicables, el que s’havia de fer just decretat l’estat d’alarma —no al dilluns següent i encara menys una quinzena més tard— es farà ara. Com que no ha canviat res des de llavors i la progressió del virus continua avançant implacable com els exèrcits de Napoleó per Europa, s’infereix que aquest canvi de criteri és propaganda. Entesos: és lícit que un govern usi la propaganda així com és legítim que la població, enganyada i potinejada, faci servir la demagògia com a mesura de pressió. Som-hi.

Obrim Tarragona. Que vol dir tancar-la. No m’interessa gaire entrar ara en la discussió metafísica en què s’ha embrancat el govern espanyol sobre què és confinament parcial i què és confinament total. Ni en la discussió sobre qui pot anar a treballar i qui no, des de l’essencialitat. Passem pàgina. El confinament domiciliari ha estat un gran error, de la manera barroera que s’ha fet. Però no és el moment de jutjar-ho. Ara és el moment de buscar solucions alternatives. Tanquem Tarragona: tots aquests policies locals —un dels estadis més endarrerits de l’evolució humana— que tenim jugant a les guerrilles pels carrers, multant ciutadans i animant els altres a la delació els posem a fer barreres al Vendrell, a Solivella, a Gandesa o a Miami Platja, a totes les cruïlles de camins amb la resta del món. Com a mesura d’excepció, estic disposat a depassar l’àmbit del Camp de Tarragona i incloure les Terres de l’Ebre —curulla de gent sana i simpàtica— i establir el marc de desconfinament a la província, que avui més que mai vol dir regió dels vençuts. És a dir, puc arribar a negociar avançar la frontera tarragonina de Miami fins a Vinaròs.

A la província de Tarragona hi ha en aquests moments 574 infectats pel COVID-19. Un percentatge respecte a la població molt inferior al 0,1%. Per tant, es pot afirmar que la incidència de la pandèmia hi és mínima. Si les mesures de confinament tenien com a objectiu primordial evitar el col·lapse dels serveis sanitaris i els serveis sanitaris no s’han col·lapsat —als hospitals de Reus, Tarragona i Tortosa encara hi ha llits d’UCI disponibles—, per què seguim confinats? Hi ha una resposta: perquè no tenim fronteres, així com Catalunya tampoc les té però no per això s’ha deixat de demanar amb insistència el tancament de la comunitat autònoma. El problema, de continuar així, és que estem a poques hores que ens comencin a portar els primers pacients de l’àrea metropolitana de Barcelona i llavors sí que haurem begut oli, perquè el coronavirus es descontrolarà. 

Sabeu que és així: si no van tenir escrúpols per centrifugar nuclears, petroquímiques i les més variades excrecions industrials no aptes per a empordanesos, com no ens han de portar el virus apel·lant a l'empatia i a la humanitat un cop es col·lapsin els hospitals barcelonins. Ho faran. I de fet els nostres sanitaris ja estan preparats per rebre’ls. Seguint la mateixa lògica, si havent aïllat els focus d’infecció en les primeres fases de l’epidèmia és clar que el desastre espanyol seria molt més matisat, com es pot justificar no fer-ho ara que tot va pel pedregar? No es pot. L’objectiu ha estat sempre no fer distincions territorials i que tothom es contamini en la mateixa mesura. Ja és igual que hi hagi trossos de la poma que no estiguin macats.

No vull semblar frívol (més). Tinc un familiar molt pròxim infectat, hospitalitzat a Igualada. Entenc la por al contagi i el patiment per les persones vulnerables. Evidentment, aquests nuclis crítics han d’estar en confinament domiciliari total i estat de setge. També tinc molt de respecte pels epidemiòlegs i sé que aquestes paraules faran que se’m titlli de cunyat, que és una altra de les acusacions més en voga aquests dies de delació transversal. Però fins i tot el nou Pep Guardiola de la tribu, Oriol Mitjà, advocava avui per la sortida controlada del confinament, mitjançant apps de geolocalització i l’extensió massiva dels tests —compreu tests a dojo, ajuntaments i Diputació— per detectar infectats asimptomàtics. Es pot fer. Més encara després de quinze dies de confinament de fireta durant els quals no ha pujat significativament la corba dels nombre de casos tarragonins. Si és veritat que el virus s’incuba durant dues setmanes, hauríem d’estar tots contagiats. I no és així.

Em direu que què hi guanyem, obrint Tarragona. És veritat que l’economia provincial està molt interconnectada amb la resta de Catalunya, d’Espanya i del món. Però no cal ser gaire espavilat per entendre que la restricció parcial de l’activitat seria menys lesiva per als tarragonins que la situació actual, draconiana i excessiva, que ens està arrossegant cap a un pou sense fons. Cal recordar que Tarragona, amb índexs d'atur superiors a la mitjana catalana i amb molta dependència de les indústries química i turística, pot veure's particularment  perjudicada per aquest tancament que no necessita. Som un territori sensible i només ens tenim a nosaltres per a cuidar-nos. I, encara que l’economia no es recuperés del tot, hi ha una cosa molt més important: acabar amb l’estat policial mig tirànic que s’ha implantat de facto, sense preguntar a ningú. Jo no hi estic d’acord. Tanquem Tarragona per fora, obrim-la per dins. I a poc a poc recuperarem la normalitat que no hauríem hagut de perdre mai.

 

"✏️ EL BITLLET | « Fràgils», per Laia Solanellas" "🖋 EL BITLLET | «Entre la ràbia i l'esperança» per Dídac Montoliu Montes"