El premi literari

El passat onze de maig la Regidoria de Cultura i Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus va anunciar la creació del Premi de Narrativa Ciutat de Reus. A hores d'ara, de tot plegat, no se'n sap gaire cosa més
Ferrater, a finals dels 50, quan encara no sabia que posaria nom a premis literaris. | Arxiu

El passat onze de maig la Regidoria de Cultura i Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus va anunciar la creació del Premi de Narrativa Ciutat de Reus Diré el que em fuig, un instrument, segons la mateixa nota de premsa, que pretén «donar suport a la creació literària en català i dotar de prestigi als creadors i creadores a partir del reconeixement públic del seu treball amb una aportació econòmica i de comunicació (sic) als mitjans». A hores d'ara, de tot plegat, no se'n sap gaire cosa més. El dia vint de maig, coincidint amb el naixement de Gabriel Ferrater, autor que es vol homenatjar, la regidoria va tornar a mencionar la proposta en un vídeo sense afegir cap altra informació.

Des de l'Associació Gosar Poder, entitat que vol promoure des de Reus la figura i l'obra de Gabriel Ferrater, ja vam emetre un comunicat indicant què en pensàvem de la creació d'aquest premi. Més enllà d'aquell escrit, voldria fer un seguit de consideracions. Consideracions, moltes de les quals, per l'estat en construcció del projecte, probablement es veuran superades quan tot plegat adquireixi ja una forma definitiva.

Ara fa uns anys, el Departament de Cultura de la Generalitat, editava un recull —ara no recordo amb quina periodicitat— al qual et podies subscriure per estar al cas de tots els premis literaris que es feien en llengua catalana. Cal dir que el llibret, amb tapes de color verd, no discriminava entre premis locals i sense publicació i premis amb més prestigi. Sigui com sigui, la inflació llavors ja era important. La situació en l'actualitat no ha canviat gaire. El premi literari, en molts casos, es considera un acte festiu al costat de la ballada de sardanes, el partit de futbol entre solters i casats i la xocolatada del dia del gos. No vull dir amb això que el Diré el que em fuig hagi de caure en aquesta subcategoria. Però, és clar, llençar a l'arena pública una cosa així, sense saber-ne els detalls i encara que la parcel·la de la cultura reusenca que ocupen les lletres sigui un erm escrostonat —i per tant qualsevol iniciativa serà sempre una festa—, l'anunci és poc més que una mica de núvol que pot donar quatre gotes, insuficient per tornar fèrtil un vast desert. Més enllà dels nanos i dels gegants hi ha tot un món cultural per descobrir.

El creador, més enllà de la dotació econòmica, que en els temps que corren no es pot deixar de banda, el que valora més d'un premi literari és la seva difusió. Malauradament, avui en dia, l'edició del llibre guanyador ja no és garantia de res. L'allau de novetats és abassegadora. Les tres potes de l'edició haurien de ser: primer, un editor que estigui al costat de l'autor ajudant-lo en la confecció del text, en aquest cas tractant-se d'un premi, que tingui cura per esporgar i corregir amb criteri la novel·la o recull de contes (no ho sabem) que s'editarà; la segona, que el llibre faci un mínim de goig, vull dir que en passar les pàgines, les lletres del text no et quedin als dits i la tercera que se'n faci una distribució eficaç i que l'editor o el mateix ajuntament, aquí ja no hi entrem, tingui la perícia de donar-lo a conèixer als mitjans de comunicació i a les xarxes socials de manera imaginativa; que se'n tingui cura. Semblen coses òbvies, però no ho són tant. Els armaris de moltes institucions són plens de llibres premiats esgrogueïts que no han sortit mai de la prestatgeria després d'un acte de presentació on s'han llegit discursos pomposos, on s'han fet moltes fotos i s'han donat molts, molts copets a l'esquena.

El perill d'un premi literari és que naufragui després de dues o tres edicions. Després de l'embranzida inicial, el parer del jurat (una altra incògnita) comença a deixar-se de banda, els focs d'artifici ja no poden amagar que som davant un premi literari més que no ha sabut distingir-se amb alguna peculiaritat; l'editorial, per no perdre-hi bou i esquelles, acabarà demanant a algun dels escriptors que ja edita, que s'hi presentin. L'editor s'estalviarà pagar res —paga l'ajuntament— i podrà promocionar un autor més de la seva corda. El consistori tindrà la seva gala de lluïment on es parlarà de tradició i consolidació i molts altres mots acabats en "ció", esdevenint un acte cultural desnaturalitzat més. S'ha de fer el possible perquè això no passi.

D'alternatives o complements, n'hi ha i totes passen pel de sempre: imaginació, feina i recursos. Ara me'n venen al cap unes quantes que són també un impuls a la creació i que readaptades al nostre Camp i ben vertebrades, també deixarien un pòsit més proper i directe. L'Ajuntament de Barcelona, per exemple, fa anys que va crear les beques d'escriptura Montserrat Roig destinades a la creació literària durant un parell de mesos amb Barcelona com a rerefons. Una altra proposta seria la creació d'una residència de creadors, per exemple. El 2016 a Olot, es va crear la Faber, una residència que acull professionals del món de les arts, les ciències o les humanitats perquè treballin els seus projectes durant un temps. Sense oblidar projectes com el Centre Quim Soler al Priorat que vinculen encara més la literatura amb la terra o el Seminari de traducció a Farrera o la Festa de la Poesia de Sitges o el Tocats de Lletra de Manresa.

Esperem que la posada en funcionament del Consell Municipal de la Cultura, un espai de debat que ha de permetre escoltar totes les veus del ram, esdevingui un òrgan eficaç I fecund que permeti originar debat i del qual en surtin bones propostes. Al cap i a la fi, com deia Gabriel Ferrater, això dels poetes, de la literatura, ha de ser la punta de la piràmide, no la seva base.

"El Bitllet | «Més futbol i menys política guerracivilista», per Antonio Ramos" "Zona Franca, per Miquel Bonet"