GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

¿Segur que tot anirà bé?

«No, estimats, potser no vos moriu vatros o potser no es mor ningú que conegueu, tant de bo, però això no vol dir que tot anirà bé»
Un lema popular que és més una qüestió de fe que una realitat | Cedida

Des de sempre l’ésser humà, en general, ha sabut o si més no ha volgut trobar recursos per afrontar els entrebancs de la vida. Podríem catalogar això del coronavirus com un entrebanc descomunal. Com una catàstrofe, com una pandèmia, vaja, com lo que és. Passa que aquí, els contemporanis del primer món estem poc acostumats a travessar deserts. Ni a sortir d’allò que en diuen la zona de confort. De fet, no n’hem acabat de sortir perquè la majoria de natros estem a casa ben còmodament, gronxant-mos entre coixins, psicosi i Netflix.

 

Potser és per això, perquè tot i que apareix un senyor vestit de militar cada dos per tres per la tele a dir-mos que som soldats a les ordres del rei, natros anem en pijama fent pastissos per casa i pintant arcs de Sant Martí que pengem a la finestra amb la frase tot anirà bé, que a sobre és copiada dels italians, andrà tutto bene, que ja feia dies que la resaven, i de qui també n’hem copiat l’estratègia de guerra, pel que sembla.

 

És cert que s’ha de mantenir l’esperança, diuen els experts, que mira La vida és bella, sí. I els que teniu criatures està molt bé que visqueu en una mena de colònies a casa i és un mèrit gros que no decaigue l’entusiasme, de veritat ho dic. Ara bé, estic profundament estupefacta per aquesta gent que a dia u de confinament ja estava publicant vídeos a les xarxes fent esport, cantant cançons, explicant acudits o anècdotes sense gràcia, vivint aquesta catàstrofe com si fos l’aventura de la seva vida.

 

Potser soc jo, que tinc una visió esbiaixada de la bonicor, però em causa veritable esgarrifança la purpurina caient sobre una imatge de terror. Sense anar més lluny, a dia quatre de confinament ja m’havien demanat tres vídeos “divertits”, “motivadors”, “entretinguts”, “res, gravats amb el mòbil, dins de casa”. Per uns moments vaig dubtar si la meua feina era escriure o fer de joglar, perquè potser se m’havia malentès.

 

Soc molt partidària que la gent face el que vulgue mentre no moleste els altres, però reconec que aquests dies la línia és fina entre fer el que vulgues i no molestar. Per exemple: molt a favor del que fan al meu poble, m’encanta que els dilluns, dimecres i divendres a les set de la tarda surtin els músics de les dos bandes d’Amposta a tocar coordinats a través de la ràdio local un pasodoble, una jota o el que sigue. M’emociona, m’enamora. Ara bé, si saps tocar mig mig l’Himne de l’alegria amb la flauta dolça, pos potser no cal que súrtigues a practicar al balcó, o si ets un DJ frustrat, potser ara no és l’hora de demostrar-ho als teus veïns. No sé si m’explico.

 

Ja em perdonareu que trobe este contrast tragioptimista una mica cínic. És a dir, encara que avui mateix deixe de morir-se gent, encara que no es mòrigue ningú més al món de coronavirus mai més, la cosa ja haurà anat molt malament. Quina classe de mentida és esta? Tot anirà bé. No, estimats, potser no vos moriu vatros o potser no es mor ningú que conegueu, tant de bo, però això no vol dir que tot anirà bé. Tot està anant bastant pel pedregar, de fet, si us hi fixeu.

 

Està clar que alguna cosa bona en traurem, ni que sigue passar més temps de l'esperat amb els de casa, aprendre a soportar-mos a natros mateixos, deixar respirar el planeta o replantejar-mos la globalització. Alguna cosa anirà bé, segur, tot i que encara no sabem quina.