Pla general del monument franquista de Tortosa a l'Ebre

Sembla que trauran aquest aguilot de l'Ebre

La normalització aberrant a la que s'havia arribat és justament l'assumpte més greu de tot plegat

Fa escassament un mes i mig (el 12 d'octubre, per allò de les dates i tal) publicava en aquest mateix digital un article en què expressava que calia treure l'aguilot que tenim a Tortosa, just al bell mig del nostre estimat riu Ebre, i que ha embrutat el paisatge urbà de la ciutat durant massa anys. I ara tot just fa escassament uns pocs dies, concretament el passat 20 de novembre (com ens agrada jugar amb el simbolisme de les dates, bandarres!), llegia també en aquest digital que el govern de la Generalitat (el nostre, el seu i el teu), tombarà finalment aquest diguem-ne monument (de gust dubtós), l'estiu del 2021. Celebro, sens dubte, aquesta acció. Però permetin-me que la felicitat no sigui absoluta fins que no sigui al sac i ben lligat... que dissortadament ja tenim el cul pelat en aquesta mena d'assumptes, i després tot es queda en aigua d'escurar els plats. I permetin-me també fer alguns números.

L'aguilot en qüestió es va palplantar al bell mig del riu l'any 1966, en commemoració dels 25 años de Paz (franquista) i dictatorial. Bé, en aquell moment n'eren ja 27 anys, de pau. Nou anys més tard, l'any 1975, moria Franco. És a dir, que l'aguilot va ser a l'Ebre en temps de dictadura tan sols 9 anys. La diguem-ne democràcia-hereva-directa-i continuista-d'un-règim-dictatorial va començar a caminar l'any 1978. És a dir, que si el govern de la Generalitat (el nostre, el seu, el teu) compleix la seva promesa, l'aguilot haurà estat palplantat i brutejant aquestes contrades ni més ni menys que durant 43 anys. Sí, sí, vora quatre vegades més que durant el règim al qual va retre glòria i honors.

És, sens dubte, una absoluta vergonya que s'hagi permès i consentit aquesta desídia i aquest menyspreu. Qui dia passa, any empeny... i si de cas, els marrons que se'ls mengi els següents que vinguin, oi? Potser és que en aquests 43 anys no s'ha tingut temps per a no “no normalitzar el franquisme”, ni tampoc per a “retirar el monòlit”. I encara menys per a “dignificar les víctimes”... Les cometes les agafo de les declaracions dels ínclits Aragonès i Capella que apareixen a la notícia que enllaço més amunt. Sembla que a ningú amb certa quota de poder durant aquests 43 anys de diguem-ne democràcia-hereva-directa-i continuista-d'un-règim-dictatorial li ha importat el més mínim la presència normalitzada, inevitable i assumida d'aquest diguem-ne monument al bell mig d'una ciutat, ni tampoc la imposició del silenci vers les víctimes i els perdedors.

I es que penso que la normalització aberrant a la que s'havia arribat és justament l'assumpte més greu de tot plegat. I ha coses que no són normals. Ni justes. Ni ètiques. Ni morals. I aquesta n'era una. Algun dia, penso, algú ens haurà d'explicar a tots plegats el per què d'aquesta dilació injustificada i injustificable. Algun dia, penso, algú haurà d'assumir el pes moral i el càrrec de consciència per haver permès el manteniment d'aquesta ignomínia a les nostres Terres. Algun dia, penso, algú haurà de demanar perdó pel mal que s'ha continuat fent vers les víctimes i els familiars de les víctimes a les quals aquest diguem-ne monument ha recordat de forma pública i ostentosa durant generacions qui eren, d'on venien, i que eren ciutadans de segona. Quan se suposa que en una democràcia de veritat ningú perd, oi?


Comentaris
tortosí
el meu fill petit l’altre dia me diu, papa perquè no envien la ferralla de lo riu al xatarrero i lo que nos donguin ho donem a la marató de tv3?