Tal dia farà trenta anys

Museus, arxius i biblioteques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp han d’explicar aquesta història als que la van viure i als que encara no la coneixen
Forès deia NO a l'abocador. | Arxiu

El mes de novembre d’aquest 2020 farà trenta anys que la Conca de Barberà i l’Alt Camp van saber dir “no” a menjar-se la merda de tot el país. Com si fóssim el cul del món, cosa que mai he descartat del tot, els nostres governants, els d’aquells temps, van creure que un bon lloc per instal·lar una planta incineradora era el Pla de Santa Maria i per un abocador, el lloc més indicat, era Forès.

 

Les males notícies van arribar el nou de gener d’aquell 1990. Les notificacions, que van enviar-se a particulars, ajuntaments i consells comarcals, ja van fer aixecar totes les sospites. Només quatre dies més tard, el dotze de gener, ja s’havia començat una recollida de firmes i poc temps després, a la Festa de Quintos de Sarral, ja van penjar-se les primeres pancartes en contra del pla.

 

Les reunions, en un principi una mica d’amagat, van fer-se públiques de pressa. Paral·lelament, començaven a organitzar-se grups a tots els pobles de les dues comarques i s’organitzaven els primers actes. Òbviament, Forès i el Pla de Santa Maria, amb Montblanc i Valls com a capitals de comarca respectives, van ser els protagonistes de les protestes. Que també van arribar al Monestir de Poblet, Tarragona o Barcelona, on alguns dels manifestants acabaven les protestes amb un bon tiberi en algun reconegut establiment gastronòmic del cap i casal.

 

Les protestes, manifestacions i concentracions, a poc a poc, van anar pujant de nivell, projecció en premsa i efectivitat, més tard veurem si mediàtica o política. Per fer un top 5 podem començar pels talls a les carreteres i autovies a més de les interrupcions en el servei ferroviari al pas per l’Alt Camp i la Conca.

 

En el podi podem incloure la inofensiva, però mediàtica, aturada de l’accidentada –el primer sector de l’etapa no es va poder disputar per culpa d'unes explosions a prop de la refineria de Repsol— tercera etapa de la Volta Catalunya d’aquell 1990. En el segon calaix, no pot faltar-hi un bon cas d’escarni. El practicat per més de mil persones a les portes de l’antiga seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. On va refugiar-se el conseller, qui era promotor del pla, Joaquim Molins, entre la tarda-nit del dia quatre de febrer i la nit-matinada del cinc.

 

Un misteriós tall en les comunicacions va provocar la primera càrrega policial, per part de la Guàrdia Civil arribada de Saragossa, a altes hores de la matinada. La palma, no podia ser d’altra forma, se l’emporta el llançament de pedres –segons alguns testimonis, altres objectes— a l’helicòpter que va fer servir Jordi Pujol en una visita a Valls. Fet que va tenir una gran repercussió mediàtica i va provocar l’obertura d’un procediment judicial que sortosament, al cap de cinc anys, fou tancat, amb els imputats absolts de tots els càrrecs.

 

Arribats a aquest punt, on el conflicte ja tocava l’os, poques eren les opcions per tot el conjunt polític, des del món local a l’autonòmic. El resultat, que ja podem suposar, va ser la retirada del pla, que va produir-se a finals del mateix any.

 

Trenta anys més tard, un altre projecte autonòmic aprova la possible instal·lació de nous parcs eòlics, la Conca i l’Alt Camp estan llaurats pels quatre costats amb carreteres comarcals, nacionals, autopistes, autovies i vies de tren –de lenta i menys lenta velocitat— i els pagesos, que van ser un dels pilars de la protesta, s’han professionalitzat, tot i que moltes cooperatives han desaparegut.

 

El temps ha posat les coses al seu lloc, també a les persones –com algunes que surten aquí mencionades— però trenta anys més tard sembla que no volem o podem recordar. Pocs, de moment, són els actes organitzats –ara virtuals— per explicar el que va passar. Museus, arxius i biblioteques de la Conca i l’Alt Camp han d’explicar aquesta història als que la van viure i als que encara no la coneixen.

 

Explicar des de la Conca i l’Alt Camp com, des d’aquí, vam canviar la història i decidir, aquesta vegada del tot, el seu futur.