Zona Franca

Que diumenge hi fóssim nosaltres —ocupant arenes, passejos i xiringuitos— i no els turistes habituals és un exemple molt gràfic d’allò del pa per avui i la gana per demà, però què importa!
Jaume I, impertèrrit al coronavirus al centre neuràlgic del turisme de Salou. | Laia Solanellas

Estic bastant content. Diumenge vaig recórrer tota la costa del meu país petit, de la desembocadura de la Riera de Riudecanyes al Port de Tarragona, i em va quedar un regust de triomf al paladar. Sé que la qüestió de l’èxit i del fracàs és complicada: considero fracassada qualsevol persona que hagi de treballar—ja sigui per motius de supervivència material o de simple satisfacció íntima. Això inclou un espectre molt divers de gent que va des de Donald Trump al jardiner del meu edifici que no té ni idea de plantes però que a casa s’avorreix —allò que ara en diuen jubil·lènials—, passant per Oriol Mitjà, Laura Borràs o Leo Messi.

 

Entre els fracassats que som, doncs, tot és cosa de distingir graus d’èxit en gestionar el fracàs que és sobreviure. Però el triomf. El triomf és una altra cosa. És un esclat, és un èxtasi, és un orgasme que no admet matisos i ni adhesions tèbies. No hi ha interpretacions subjectives ni danys col·laterals que entelin la llum del triomf. Vèncer comporta, actualment, un problema associat greu: quan algú guanya n’hi ha un altre que perd, i la derrota és una circumstància que no és que estigui mal vista com al segle passat, sinó que se’n nega inclús la mera existència. Hem enfonsat tant els peus al fang del relativisme i ens hem aficionat tant a comunicar-nos amb el llenguatge del coatxing que la joia del triomf sembla extingir-se del nostre dia a dia. I la necessitem, ja hi podeu pujar de peus.

 

Un cop consumida l’adrenalina del moment, la reflexió i el seny s’imposen i entenem que tota victòria és una il·lusió òptica en la marxa triomfal de la mort. Com deia Estellés «comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò», però amb cada fogonada efervescent podem tirar endavant una setmana, un mes o un altre any, depenent de la intensitat i importància del triomf.

 

Un altre sudista de més al sud, Fuster, deia que «les meves contradiccions són les meves esperances». I diumenge, apostat sota els Pins de Mariscal, vaig copsar que tot i el fracàs global i a llarg termini contra el coronavirus, ens mereixíem aquesta estona de triomf. Dues hores de sol amb les platges a petar, amb molts problemes per trobar taula als restaurants, amb la gent del país recuperant el nostre tros de costa més bonic, al nord i al sud del Cap Salou. Que diumenge hi fóssim nosaltres —ocupant arenes, passejos i xiringuitos— i no els turistes habituals és un exemple molt gràfic d’allò del pa per avui i la gana per demà, però què importa! Cal collir les roses quan floreixen.

 

Mirant mar enllà, mentre em servien una paella amb regust de caldo de polvos —que vaig trobar, com si fos manyo, excel·lent— vaig rememorar els episodis de triomf i glòria que ens ha donat aquest bocí de costa. La conquesta de Mallorca del Rei En Jaume commemorada pel monument —franquista— del Passeig de Salou. Que, per cert, aviat s’haurà de retirar per l’obsessió del monarca català de matar moros, ara que es veta i amaga Churchill a Londres, l’esclavista James Penny a Liverpool (el del carrer Penny Lane dels Beatles), Joan Carles de Borbó a un poble de la Marina Alta o fins i tot Juli Cèsar a Flandes. Ens ha tocat un món on és molt més fàcil retirar l'estàtua d'un racista del passat que retirar policies racistes del present, vius i actius, com els Mossos de Manresa. Ens hi haurem de conformar.

 

Des d’aquí no només vam conquerir Mallorca. El 1939, en una expedició triomfal de només dos dies, la flota franquista va iniciar i assolir la conquesta de Menorca als republicans. El nostre darrer triomf militar, abans que totes les nostres efusions patriòtiques es desplacessin a les competicions esportives. Si no fos perquè ara tothom se l’agafa amb paper de fumar, bé que justificaria un monument commemoratiu al General Franco o a Queipo de Llano, que podríem encarregar al mateix Mariscal que ja ens té la mida presa.

 

Mentre ens passen els fogots del revisionisme mil·lènnial, em consolo mirant al nord, cap al Port de Tarragona, on estan a punt de començar les obres de la nostra nova zona franca o ZAL (Zona d’Activitats Logístiques) que ha de recuperar els espais naturals dels aiguamolls dels Prats de la Pineda al mateix temps que posem una mica del formigó de l’esperança al futur econòmic de la regió. Potser no és el monument al triomf que ara el cos em demana, però m’agrada pensar que és una manera de no perdre del tot.