Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

17-A, un any perdut?

Després d’un any de dol i d’oblit selectiu dels fets dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils i totes les circumstàncies —algunes estranyes, moltes encara no aclarides—, l’aniversari dels esdeveniments i la publicació del sumari han provocat que l'opinió pública es torni a preguntar què va passar aquella setmana intensa i sobretot, per què. 

 

El què va passar a Cambrils, l’ordenació dels fets i les seves relacions de causa i efecte, malgrat un any de boires i cortines de fum, ja comença veure la claror, com explica l'Especial que TarragonaDigital ha preparat per aquesta setmana de record i commemoració, donat l'impacte que va tenir sobre la nostra regió i la implantació del radicalisme islàmic entre nosaltres. Els moviments d'Es Satty, les seves connexions salafistes, el seu paper a l’hora de despertar les quatre parelles de germans de la cèdula de Ripoll són fets contrastats. Altres punts no es podran aclarir, com ara l’abast real de l’objectiu, vist que l’atzar va voler que els terroristes no poguessin completar el seu pla o què va fallar al laboratori d’Alcanar. 

 

També queden punts foscos per aclarir a la banda de l’actuació policial, com ara la inexplicable transigència de l’Ajuntament d’Alcanar, la Policia Local i els Mossos d’Esquadra en permetre l’empadronament en un immoble ocupat i no investigar les activitats dels terroristes que, per la quantitat d’explosius i el temps que van fer servir en la seva fabricació, haurien hagut d’activar alguna alerta. Així com la resposta vacil·lant de la policia autonòmica en produir-se l’explosió de la nit del 16 d’agost, i totes les hores valuoses que es van perdre en no relacionar-ho amb el terrorisme islamista. 

 

Probablement, aquest temps preciós es va perdre per la negligència encara més inexplicable de les forces de seguretat i intel·ligència de l’Estat. Si cal demanar explicacions als Mossos, encara se n’han de demanar més al Govern d’Espanya. Qui va esborrar els antecedents d’Es Satty? Per què l’ordre d’expulsió del país va ser revocada? Quina relació tenia l’imam de Ripoll amb el CNI i com és possible que els Mossos d’Esquadra no estiguessin informats de tots els seus moviments en territori català, on tenen competència? Des del més elemental sentit comú, és inadmissible que Moncloa no hagi donat cap solta pel que fa a totes aquestes incògnites. 

 

Però més enllà de les explicacions tècniques i la necessària depuració de responsabilitats polítiques, també fóra bo preguntar-se el perquè, en tot un any, no s’ha instal·lat entre nosaltres el debat indefugible que hauria d’escatir com es va arribar fins als atemptats. Si alguna cosa van tenir de singular els fets del 17-A va ser que, per primer cop, els executants eren conciutadans nostres, no enviats des de cap camp d'entrenament del Pròxim Orient. Xiquets normals, de ciutat de comarques, suposadament integrats, als qui un dia se’ls gira el cervell i són capaços de morir i de matar. 

 

El clàssic tarannà català, amb tendència al victimisme i a una certa hipocresia, s’ha complagut a posar l’accent en la discriminació, en la pobresa i la marginació dels col·lectius musulmans del país. La realitat, però, desmenteix aquesta visió paternalista. Els col·lectius magrebins són un dels molts que pateixen ser els últims d'arribar i reben de l’Administració les mateixes ajudes, facilitats i anivellaments de renda que qualsevol persona en situació econòmica complicada. Tampoc no fa nosa tornar a recordar que no es pot fer responsable l'Islam i la majoria de musulmans d'aquells que opten per pervertir la fe i s'escoren en el supremacisme i el terror.

 

Així mateix, la residència en sol espanyol garanteix l’educació i l’assistència sanitària, cosa que sobrepassa els estàndards de benestar de bona part dels països d’Occident. I no hauria de deixar de ser així, mentre no es detecti un ús fraudulent i generalitzat del sistema. Hem de concloure, per tant, que la pobresa i la falta de recursos no poden ser cap justificació a la deriva integrista d’una part, minoritària però significativa, de la comunitat musulmana. 

 

La realitat última és que el gihadisme, una fe totalitària, destructiva i amb recursos gairebé il·limitats que provenen de la península aràbiga, és una amenaça, des de fa vint anys, que encara no ens hem pres del tot seriosament. No només això: de vegades sembla que ens hàgim esforçat a propiciar la creació de caldos de cultiu idonis: confinament en barris —que sovint es tornen guetos—, diners públics destinats amb controls dubtosos a imams i organitzacions religioses o permissivitat amb el masclisme congènit de la cultura musulmana, per anomenar només alguns dels aspectes a corregir de la relació entre les comunitats islàmiques i l’Administració pública. 

 

Sigui com sigui, la societat catalana no pot admetre conviure amb uns joves tan sensibles a la manipulació i a l’adoctrinament. Un adoctrinament que, com que la paraula s’ha banalitzat per motius espuris, pot semblar que no és tan greu, però té com a objectiu destruir-nos, tan físicament com en la nostra forma de viure. Cal exigir, sense contemplacions, control exhaustiu sobre qui té accés a la ment dels nostres joves fora dels espais de formació reglada i continuar insistint en el fet que la integració és el nostre model d’èxit, com així s’ha demostrat mentre el fanatisme no s’ha infiltrat en les nostres ciutats. 

 

Davant l'evidència que les mesquites de Tarragona, Reus o Valls són nuclis de radicalització i un dels principals focus del salafisme a Occident, no val a girar la cara. La política, a esquerra i a dreta, ha d'aparcar els discursos socials. És un afer de seguretat pública, més connectat amb el reveniment del feixisme que amb una crisi humanitària. I cal incidir en la prevenció, perquè s'ha demostrat que els ajuntaments desconeixen per complet què està passant en segons quins nuclis. Tot això, és clar, no evitarà que continuem exposats tràgicament al terror de l’integrisme islàmic, però ha de ser un pas més per lluitar, decididament, contra un terror encara pitjor, que és covar l’ou de la serp

Comentaris