Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

La mort del cava

 

Si res no canvia —i no sembla que hagi de canviar res— el dia 5 de setembre els viticultors del Penedès interrompran la verema per anar a la vaga. És una situació lamentable però no per això menys prevista. El detonant: quinze cèntims. La gran empresa cavista de la regió, de propietat alemanya, ha decidit que donat l’excedent de vi base per fer cava que encara guarda als cellers, no continuarà pagant els 45 cèntims per quilo que havia pagat les darreres collites. Només en pagarà 30. Un preu per sota del cost de producció que materialment condemna el cultiu de la vinya a gran escala a la desaparició. 

 

Des d’una òptica de mercat, poca a cosa a dir. No sembla raonable obligar algú a comprar una cosa que ja té. Però no és tan senzill. Hi concorren una sèrie de factors preocupants. En primer lloc cal recordar que el sector agroalimentari català és estratègic i s'ha de gestionar amb la màxima seriositat. El clúster català és punter en volum i llocs de treball en l’àmbit europeu. A més, representa un factor d’equilibri territorial imprescindible. Sense anar més lluny, aquest estiu, arran de l’incendi a la Ribera d’Ebre, ens hem fet un tip de parlar de com l’abandonament de l’activitat agrícola condueix a la devastació dels entorns naturals. 

 

Si des de l’òptica de la sostenibilitat el problema ja és molt greu, des d’un punt de vista econòmic no ho és menys. El turisme i la indústria agroalimentària són, a ulls de la majoria d’experts, el futur de l’economia catalana i, molt especialment, de la tarragonina i la penedesenca. Una activitat amb recorregut i expectatives de creixement, així com una aportació de valor afegit que faríem bé de cuidar, perquè la singularitat, qualitat i proximitat d’aquest sector es dóna en el nostre país d’una manera natural. 

 

Sovint, però, el sector agroalimentari s’oblida precisament d’això, que es compon d’una indústria alimentària, és clar, però també d’una part agrícola. La força prové de la conjunció dels dos elements. Quan una empresa en posició de monopoli és capaç de pervertir aquesta relació imposant els seus preus de manera unilateral i pot amenaçar la pervivència d’una activitat mil·lenària com el cultiu de la vinya és que alguna cosa s’ha fet malament. Molt malament. 

 

I també se sap, amb exactitud, el que s’ha fet malament. La DO Cava. Una denominació d’origen no lligada al terroir sinó a un mètode, que permet fer servir raïm de qualsevol zona d’Espanya que s’hi vulgui adscriure. Aquesta laxitud, inèdita a Europa, juntament amb la internacionalització de les dues grans empreses cavistes ha produït un trencament inevitable amb els pagesos. Mentre es va mantenir un cert lligam amb el territori, l’equilibri es va sostenir. Quan la presa de decisions s’ha anat allunyant —de Vilafranca a Barcelona, de Madrid a Berlín— els criteris de mercat poc sensibles a la sostenibilitat del sector agrícola local s’han imposat. 

 

També s’ha de dir que una part dels viticultors no han pres les millors decisions. Quan el preu del quilo de raïm va començar a baixar fins a nivells no satisfactoris però encara dignes, molts d’ells van emprendre el camí fàcil: produir més, a costa de la qualitat. Això encara va saturar més el mercat i, en certa mesura, és l’origen de la crisi d’ara i de la negativa rotunda dels cavistes a renegociar el preu. 

 

L’aposta encertada, i l’única solució que s’entreveu per aquest greu problema, és la qualitat. Només un producte ben fet que pugui revertir en més prestigi i un valor més elevat del cava —per a l’exportació però també per al mercat intern, cal aprendre a valorar els productes propis— farà que el preu final del quilo de raïm que rep el pagès s’incrementi. I això passa per una reformulació i reforma del que és un cava i de la denominació fallida que l’empara. Molts viticultors i cavistes ja n’han sortit, creient que és un problema irresoluble, i s’han adscrit a denominacions com Corpinnat o Clàssic Penedès per elaborar vins escumosos de gran qualitat, però que ja no són ‘cava’. 

 

La resta, productors d’un escumós cada cop menys lligat a la regió, tenen mala peça al teler. En els pròxims anys veurem en què es converteix la beguda que un cop vam conèixer com a cava. Si es corregeix aquest rumb erràtic, es pot salvar. Si tot continua, igual, aquesta crisi pot haver estat el seu funeral. 

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris