És hora de governar

Menys de 48 hores després de les segones eleccions generals de l'any 2019, Pedro Sánchez, líder del Partit Socialista Obrer Espanyol i Pablo Iglesias, líder d'Unidas Podemos compareixien al Congrés dels Diputats per anunciar un preacord de govern de coalició entre les dues formacions polítiques.

 

Aquest acord, rubricat amb diverses encaixades de mans i abraçada incloses, sorprenia gairebé tothom per la rapidesa amb què s'ha tancat i anunciat, tenint en compte que els resultats electorals no han diferit gaire en termes d'aritmètica parlamentària vers els que es van produir el dia 28 d'abril. 

 

Venim d'una situació de bloqueig forçat i llargues negociacions de molts mesos entre els dos partits incapaços de tancar llavors el que ara han tancat en un dia i mig. Si tan clar ho tenien llavors, que ara ho han pogut rematar en poques hores, costa d'entendre perquè el PSOE va portar a la ciutadania espanyola a unes segones eleccions. Coses de la política, deuen ser, que als pacients ciutadans ens costen d'entendre.

 

En qualsevol cas, aquest acord ha de superar uns quants esculls. El primer, la investidura de Sánchez com a president. Tot apunta que hi ha converses avançades amb el PNB i amb Más País per anar a una segona volta en la qual també es podria abstenir Esquerra Republicana i alguna formació més. Així s'arrencaria el mandat després de gairebé un any en funcions.

  

Si això s'aconsegueix i no hem d'anar a terceres eleccions - opció que ara sembla llunyana però que ningú s'atreveix a descartar - automàticament s'han d'elaborar i aprovar pressupostos. No hi ha pràcticament temps i tothom hi voldrà posar cullerada a canvi del vot favorable o l'abstenció perquè puguin tirar endavant. Un segon objectiu, gens fàcil tampoc.

 

I en una tercera fase, un govern en minoria i amb dependència permanent de tantes forces polítiques, amb programes propis i sovint clarament contraposats entre ells, el bloqueig a la tasca legislativa i executiva pot ser constant i convertir el mandat en un malson per a Pedro Sánchez.

  

En termes autonòmics, un govern entre socialistes i post comunistes a Madrid sembla, ara per ara i ateses les circumstàncies, l'escenari més favorable perquè Catalunya pugui passa de pantalla i rebaixar la tensió dels últims dies, setmanes i mesos. Els partits catalans, especialment Esquerra Republicana, tenen una posició de força en la viabilitat del nou govern a Madrid i tornarien a cometre un error històric no utilitzar-lo per negociar una sortida digna a l'atzucac en què es troba el país. Negociar, o el que és el mateix, parlar, demanar, cedir, proposar, pressionar, renunciar, acordar i finalment rubricar tot allò que sigui necessari sempre des de la sensatesa i la constatació que la realitat és la que és i les coses han anat com han anat.

 

Un altre risc que corre aquest govern és que l'estabilitat que pugui aconseguir en el flanc territorial quedi dinamitada pel flanc econòmic, en cas que el PSOE no sigui capaç de podar o reconduir algunes de les mesures econòmiques que Unidas Podemos porta al seu programa electoral i que, de moment, ja han desestabilitzat els índexs borsaris tan bon punt s'ha conegut l'acord.

 

Disparar la despesa pública sense un pla de racionalització previ de què s'està gastant innecessàriament, un major intervencionisme en l'economia de les famílies, l'anunciada pujada d'impostos a les rendes mitjanes o endurir encara més la regulació del mercat de treball sense atendre a les noves necessitats dels treballadors i també de les empreses, són qüestions que en cas d'aplicar-se sense matisos poden consolidar la desacceleració econòmica que ja estem vivint i tornar a portar l'Estat a les portes d'una nova crisi econòmica.

 

No venen, doncs, temps fàcils. Almenys però, estem més aprop de tenir un govern, el qual té una empresa urgent que fa mesos que hauria d'estar ja duent a terme: governar.