La revolta de Tarragona

Barricades a la Rambla Nova de Tarragona | Carlos Domènech

 

Encara cuegen l'estupefacció, el desconcert entorn els episodis de vandalisme extrem que va viure la ciutat de Tarragona la setmana passada. De la mateixa manera, es comencen a fer teories i anàlisis d’uns fets que han agafat a tothom amb el pas canviat. Durant cinc jornades, grups d’entre 300 i 1.000 manifestants segons la nit es van dedicar, després de concentracions massives i pacífiques —algunes de les més multitudinàries viscudes mai a la ciutat— a destrossar desenes d'elements del mobiliari urbà amb incendis, algun còctel molotov i una bombona petita de gas butà per fer-ho més gros, tot amanit amb bretolades, aldarulls i greus disturbis a l’engròs.

 

En paral·lel, els cossos policials van carregar de valent, clarament desbordats per la situació, amb persecucions i cacera de manifestants per tota la ciutat incloses, en un clima de tensió i manca d’ordre públic com no s’havia vist mai en la història recent de Tarragona. Ens hauríem de remuntar als anys 30 amb la revolta dels rabassaires o als 70 amb les fuetades finals del franquisme per trobar episodis de violència de baixa intensitat als carrers comparables. En tot cas, uns fets inèdits en mig segle i, en certa manera, inesperats.

 

No se sap ben bé per què, semblava que Tarragona havia de ser aliena a la revolta popular, i això que el clima estava igual d’escalfat que a la resta del país. La sentència duríssima contra els polítics del Procés va encendre una metxa que va arrossegar centenars de joves indignats al carrer, molts amb convicció i ànim de protesta, altres només amb ganes de fer el brètol i mostrar un desencís més general contra el sistema. Els tres dies de vaga als instituts de secundària van contribuir en gran part en omplir els carrers de malestar. Són escenes que no són estranyes a Barcelona però que aquí semblava que no havien d’arribar mai.

 

En aquest sentit, Tarragona no s’ha comportat de forma diferent a la resta de Catalunya. Fa ja temps, de fet, que no ho fa. El discurs político-mediàtic que ha defensat durant anys la singularitat de Tarragona respecte de la resta de Catalunya, erigint-la com a capital de Tabàrnia, o com una espècie de feu de la resistència espanyolista enfront del catalanisme que els últims anys s’ha estès massivament entre les noves generacions de catalans, ha quedat fortament debilitat, per no dir definitivament enterrat, aquests últims dies. 

 

Tarragona ha viscut revoltes populars com ho han fet les altres tres capitals catalanes, de la mateixa manera que ha viscut una manifestació massiva de més de 10.000 persones i n’ha portat desenes de milers més a les Marxes per la Llibertat. Tarragona, de fet, ha estat una ciutat més en la cadena de descontentament general i ha rebut la repressió policial amb la mateixa intensitat. És trist haver de viure fets d’aquesta índole per constatar-ho, però també és útil per desmuntar relats interessats i disgregadors que només cerquen la divisió i el trencament de la convivència del país, amb completa irresponsabilitat.

 

  

 

 

No és pas motiu d’orgull que la Rambla hagi estat un camp de batalla. Al contrari, és condemnable sense pal·liatius i llança el clar missatge que no canalitzar bé els discursos i frivolitzar amb els abrandaments populars pot portar a episodis vergonyosos que no serveixen per a res més que per destrossar la ciutat. Ara bé, també és cert que cal valorar les coses amb la justa mesura: els greus aldarulls de la setmana passada van ser això, aldarulls. Que per sort —vistes algunes imatges esgarrifoses de l’actuació policial— no han fet que lamentem cap desgràcia irreparable en termes humans.

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris