En aquests moments en què encara està viva la regularització de les diferents administracions públiques per convertir el personal laboral en fix després de certa
desídia d’algunes entitats per aquesta obligatorietat legal que anava passant fins el moment que l’Estat ho va arreglar per la via legal, sense excuses.
Per altra banda en els darrers anys i en els que vindran han començat a jubilar-se els primers funcionaris que començaven a donar consistència i formar a un ajuntament.
Abans amb un agutzil, un parell de senyors a cobrar i a pagar i algú que ho deixes per escrit n’hi havia prou.
Un Ajuntament era una petita empresa quasi familiar que s’encarregava que per la nit els fanals públics estesin encesos i per les llars tothom tingués aigua per beure, cuina i higiene i poca cosa més. Llavors es recaptaven contribucions i algun impost més de carros, bicicletes i poca cosa més per anar pagant les despeses dels treballadors del consistori que eren majoritàriament minses i la gent es guanyava millor les garrofes fora de la cosa pública. També hi havia la presó per aquells
que tenien mà massa llarga i anar fent.
Però després de la dictadura la comarca va començar fer l’agost. A base de construccions algunes legals i altres il·legals arribaven a la casa gran un munt de calers
que s’havien d’invertir en donar serveis perquè tothom demanava més coses. Algú ho havia de gestionar. Això de les oposicions eren una cosa moderna perquè tampoc hi
havia tanta gent que ho vulgues fer. Llavors s’escollia per pedigrí de la família de l’interessat i colors polítics. Molts cops s’anava a algun centre d’educació de la vila i es preguntava pels més espavilats per poder fer una tria dels més preparats. També per endogàmia pura i dura “tinc una filla que no sap que fer però potser serviria”, doncs
miri que vingui demà i la contractem.
Molt poc es parla dels treballadors d’un ajuntament. Quan es fa perquè com passa a la majoria de llocs els polítics passen olímpicament dels representants dels treballadors i
clar al final l’automàtic salta, però ells van fer. No els importa res. Durant quatre anys se senten en poder de fer el que vulguin i el problema és que els que vindran faran el mateix. Els iguals els colors, tots els pica l’eròtica del poder i alguns es que viuen en una torre d’ivori amb el funcionari que els hi fa els informes a mida i l’empresa aliena
que ho justifica. L’emperador segueix despullat com diu el famós conte, però tothom és feliç com vol.
Perdoneu per la llarga introducció, però jo només volia desitjar el millor de la vida per una persona amb qui he compartit més de deu anys taules enfrontades. Una gran professional capaç de fer la feina al mig de la plaça del Mercat un divendres. Persona que ha tingut que actualitzar-se molt sovint perquè la informàtica va al seu ritme, encara que on estava no tan ràpida i efectiva com caldria desitjar. Ella ha posat en paper i en arxiu tots els llibres d’actes i de decrets des de finals del segle passat amb
professionalitat cura i una lletra manual inconfusible que és una meravella. Per les seva formació han passat més de 30 persones de totes les edats i condicions i ella com si fos
la primera sempre ensenyant cada secret d’un programa que només controlava ella i l’esperit sant (empresa que el va dissenyar).
L’Esperança és noble, discreta, legal, puntual, professional i sobretot és una d’aquestes persones que el primer que penses és una bona persona sense el sinònim de tonta que vol dir en altres casos, perquè l’Esperança feia la seva feina amb cura i pulcritud. Molts cops l’han fet córrer, buscar coses peculiars i ella m’ha que no. No crec que l’alcalde esfaci la foto amb ella perquè no és mediàtica però ha estat durant molts anys un dels puntals d’aquest ajuntament en què cada dia ens coneixem menys i cada és més independent. Ella tenia vincle amb tothom per la seva feina, però mai no tenia un no ni una sortida fora de to. La vida l’ha posat a prova i ella amb el seu somriure tímid
l’ha superat sense sucre ni crispetes, tal com és. Gràcies per tot Maria Esperança a viure la vida i perdona pel rollo iincial però era el demano de la carta