Mai gos mesell

Ara fa quatre anys que va morir Josep Poca, que va ser sacerdot, polític i escriptor, com diu la wikipedia. Va se molt més. El Josep era un home amb criteri propi, amic meu, tot i que pensavem coses diferents en matèria política, potser justament per això, perquè podiem parlar, discutir, discrepar i respectar-nos. Això ja no passa. El mòn s'ha tornat sord, i en comptes de negociar la discrepància, s'insulta a qui pensa diferent. Quina llàstima. El títol d'aquesta reflexió està manllevat d'un dels llibres del Poca "No gos mesell". Vaig més enllà, Mai gos mesell. El Josep, que com qualsevol persona que pensa i ho diu, era un home incòmode. Independentsita de veritat quan n'hi havia quatre de malcomptats que s'atrevien a pronunciar-se, recordo que un dia em va dir, illusionat com una criatura, que ell no es pensava morir fins no veure una Catalunya independent. Jo, com és natual, li haig desitjar llarga vida, per si de cas els seus desitjos trigaven a complir-se. Ara que tot ha prescrit, vull explicar que un temps abans del seu òbit ens vam trobar al Museu Pau Casals, on ell participava d'una activitat cultural i jo hi era per feina. Va se dur escoltar-lo dient-me que se sentia defraudat fins el fons de l'ànima amb aquells que havien promès la independència que tantes vegades havia defensat i somiat. M'estalvio els adjectius qualificatius que va fer servir. Em va doldre per ell, em constava la seva fe i sabia que allò li feia mal de veritat. No em queden amics per parlar de política, a mi, que sempre m'ha semblat que no hi ha res més constructiu que el debat dels que pensem diferent. Al Josep ningú no el recorda, sempre va ser incòmode fins i tot pels que se suposa que pensaven com ell. Però era valent, donava la cara. I jo no l'oblido, ans al contrari. el reivindico. mai gos mesell.