Aquesta setmana un tros del Baix Penedès s’ha aixecat més brut que la resta de setmanes perquè els professionals d’una empresa que dóna servei a quatre municipis de l’interior de la comarca han decidit finalment fer vaga. Doncs resulta que l’IPC ha pujat en 14 anys un 31,% i els pobres treballadors d’aquesta empresa han vist incrementat elseu salari en un 3% aquest temps. Però curiosament el preu d’aquest servei en alguns municipis ha pujat en un any un 17%. La llei marca que l’any que ve amb la taxa s’ha
de cobrir el cost del servei.
Estem parlant de salaris de 1.000 euros mensuals amb les condicions peculiars que exigeix aquest servei mentre que a altres localitats estan sobre els 1.600 euros mensuals. On van aquests diners que el contribuent ha de pagar de més? Als pobres treballadors que els toca fer aquesta feina segur que no. Aquí el gran dilema. Alguns consistoris per no dir la majoria cada dia tenen més clar que el que volen és guanyar eleccions, llavors des del dia següent a la presa de possessió del nou govern es dediquen a treballar la imatge amb ajudes a entitats que no saps que fan o amb estudis de projectes que mai veuen la llum o potser amb imatge i vídeos a tot color per demostrar que s’han reunit amb no sé qui per no sé sap ben bé què. Què passa?
La gent que es dedica a recollir la brossa s’ha atipat i ha dit aquí us quedeu. Per què s’agafa una empresa amb uns preu a la baixa? Per què no s’aplica el que diu el contracte en aquests casos? Evidentment qui s’emporta els diners de tot plegat són els mitjancers. En el meu poble, Albinyana, abans hi havia una família que amb un tractor i un remolc i anava recollint la brossa un parell de dies a la setmana. Tot junt i no sé sap on ho tirava. Alguns veïns segons quines coses les tiraven al torrent i amb la propera riuada cap a la platja de les Madrigueres que hi falten andròmines. La cosa era ben senzilla. Hi havia un pagador, l'Ajuntament, i de retruc tots els veïns i una família representada pel pare que devia cobrar un tant al mes per fer aquest servei i ja està.
Ara hi ha una empresa que ves a saber on està que contracta unes persones que fan el que poden sota l’objectiu de rebaixar costos i intentar treure el màxim benefici de tot plegat. Si es pot estalviar dos euros en nòmines no n’estalvien un, sinó trobem ningú d’aquí en busquem un d’allà fins que s’espavili i en trobem un de més enllà i la vida continua fins que arriba un punt que l’automàtic peta. Les ofertes temeràries estan molt bé quan no és el treballador qui ha de pagar amb la seva suor la diferència que permetrà la contractació sinó que l’esforç es reparteix entre les diferents parts que formen part de la contracta.
A partir d’aquí comencen les coses personals. Uns la portaran a altres municipis veïns, altres la deixaran on menys toca, els altres quan vegin una bossa
d’escombraries solta a la via pública hi deixaran la seva part per fer pinya. Altres se la portaran a la feina, per si troben un contenidor proper i altres potser la deixaran a casa
esperant un miracle. Tot això és qüestió de peles i responsabilitats. Miracles a Lourdes. Si el servei ha de continuar, doncs que es busqui la manera de pujar el salari amb aquests treballadors que no deuen cobrar com un càrrec de confiança al consistori del Vendrell.
Sobre aquest tema, anar construint una entesa on no hi hagi ni guanyadors ni perdedors i on cada any hi hagi un mecanisme perquè els treballadors adaptin el seu sou
a la pujada de l’Ipc d’aquest període. No hagin de deixar mig buit el carro de la compra perquè no arriben a uns mínims. Al Consell Comarcal que també ha renovat, com era normal, només es va presentar una empresa que s’ha associat amb una altra del Vendrell. Entre les dues que tenen gairebé el monopoli de les empreses de serveis de l’Ajuntament del Vendrell i un tros de la comarca. La seva tasca és implementar el porta a porta. Ara fem un exercici fàcil.
Donem un cop d’ull al servei de parcs i jardins del Vendrell i el de recollida de la brossa d’aquest consistori i ho ajuntem. El resultat és força clar. Suposo que la cosa anirà per
aquí. Encara rutlla el contracte que tenim, però el que ens espera, si les coses no canvien, serà copiar i enganxar el model comarcal de cara a la propera licitació local. Les cartes estan massa clares. Qui té les peles mana i qui no, està lligat de cap i peus.