Temps d'Avellana

L'alegria de l'avellana

Es presenta a la Llotja de Reus una nova edició de 'Temps d'Avellana', l'acte que vol ser la inauguració del nou curs agrícola del sector i que malda per revaloritzar un producte en decadència comercial, que no qualitativa

No m'hauria imaginat mai haver d'arribar a aquest extrem, però m'he de fer meves unes paraules de l'alcalde de Reus. Carles Pellicer les va pronunciar ahir a la Llotja de Reus on havia estat convidat en tant que màxima autoritat local per cloure la roda de discursos de l'acte 'Temps d'Avellana'. Entre el lament i el retret l'alcalde es va preguntar: «Quant de temps fa que estem fent i reiterant aquest discurs [el de la importància de defensar i consumir l'avellana de Reus]? Vint, trenta, quaranta anys? Cal creure-s'ho. Portem massa temps d'avellana, però no en el sentit d'aquest eslògan, sinó reivindicant-la». 

De fet, l'alcalde va deixar entendre que ja el molestava una mica la sensació de déjà-vu, d'estar assistint al mateix acte des de fa vint anys. I és que la realitat és crua com una avellana abans de torrar. El sector es mor, almenys al Camp de Tarragona. El que ja ha fet vessar el got és que els gironins ens passin la mà per la cara. «Com pot ser que a Brunyola [a la comarca de La Selva] es faci una Fira de l'Avellana que s'hauria de fer aquí?», es va poder escoltar. Les dades no deixen gaire lloc al dubte: l'extensió de l'avellaner a Tarragona, que compta amb la D.O. Avellana de Reus disminueix any rere any, mentre que en terres del Nord creix, en un transvasament que ja amenaça la nostra supremacia.

I tot això sense comptar la crisi generalitzada de l'avellana catalana, al límit de la supervivència. Els costos de producció ja superen els preus fixats amb escreix, va explicar Pere Guinovart, president de la DO i comença a fallar la transmissió intergeneracional: els pagesos joves abandonen el cultiu o el substitueixen per productes agrícoles de més rendiment. Guinovart confessa que fa vint anys els productors donaven les culpes de la mala salut del sector als excedents mundials de producció però, ara, fins i tot en l'any de la pandèmia quan aquest excedent no existeix i es ven tot, l'Avellana de Reus no remunta els preus i la situació no millora. Què està passant? No obtenim respostes del tot concloents, però es pot intuir que l'aposta per una avellana de qualitat, més cara, no ha estat reeixida i la població local no ha respost. El mercat tarragoní, es pot afirmar encara que dolgui, no ha estat militant per l'avellana de Km.0 ni receptiu a mig segle de campanyes de conscienciació.

Temps d'Avellana
Acte de presentació a la Llotja de Reus de 'Temps d'Avellana' | MqB

Evidentment, un conreu i un producte tan emblemàtic es resisteix a morir, però té mala peça al teler. Ho prova la Generalitat, ahir representada per Àngel Xifré, amb poc poder de convicció. Ho prova la Cambra de Reus, que ahir organitzava l'acte a la Llotja —un espai deixat, antic, amb un encant mal explotat i unes tauletes incòmodes que semblen del temps de Jaume II, fa set-cents anys, quan va donar el dret de mercat a la ciutat. HI ha molt bona voluntat, però tot el missatge transmet aquest aire de cansament, de lluitar contra una extinció irreversible, que ho llasta.

Segur que aquesta diagnosi ja s'ha fet, perquè es nota les ganes de rejovenir el discurs. Jordi Just, president de la Cambra, va anunciar una nova campanya amb la cara omnipresent de Marc Ribas al capdavant. I es va celebrar, per segon any consecutiu, aquest 'Temps d'avellana' que mira de donar una mica d'encant i d'establir-se com una inauguració litúrgica de la temporada. S'ha reclutat Ester Gomis, que és una agricultora jove de Vilallonga del Camp i juntament amb Jaume Salvat de Vilaplana, oficien un tast del producte amb una evident renovació de llenguatge, cercant sempre el glamur del món del vi, que ha aconseguit imposar-se en aquesta nova era agroalimentària.

Entre fitxes de tast, descriptors i tutorials de com mossegar les avellanes, ahir vam poder sentir conceptes nous que remetien al component màgic de l'avellaner, a la sagrada trinitat del floc, la closca i el gra, a la festa i a l'alegria de l'avellana, a la importància del grau de torrefacció del fruit sec (aquí ens passem una mica de voltes, sempre s'ha dit) o fins i tot a una nova modalitat sensorial com és escoltar les avellanes com cruixen. N'hi haurà prou per reflotar el sector? No ho sabem, potser és massa tard. O potser, d'aquí a uns anys, podrem dir que l'Avellana de Reus ha sobreviscut contra tot pronòstic al pas inexorable del segle XXI.


Comentaris