15 de gener del 2023. És la data que la comunicadora vilafranquina i reusenca d'adopció, Anna Poyo, es va marcar en el calendari per engegar un viatge per Àsia i Europa, sense terminis marcats i de manera low cost. El seu objectiu era partir de Singapur -el punt més allunyat per terra en el sud-est asiàtic- i tornar cap a Catalunya fent el màxim autoestop possible, amb l'única pretensió de gaudir del viatge i les aventures que trobés pel camí.

El bitllet d'avió era només d'anada, però la resta de l'itinerari no s'ha arribat a completar: Poyo va arribar a Malàisia i fa dos anys que viu allà. "Vaig començar a Doha, amb una escalda d'uns quants dies, després vaig anar a Singapur i la idea era anar pujant a poc a poc per anar tornant", descriu la viatgera, apassionada per descobrir altres indrets i cultures.

Durant tres o quatre mesos va estar fent voluntariats en hotels, hostals i altres negocis que li permetien tenir allotjament i menjar gratuït a canvi de treballar, és a dir, gastar els menys diners possibles, per poder allargar el viatge. Cada dues o tres setmanes, després d'haver conegut gent i la zona, anava canviant de ciutat. Explica que "hi ha moltes opcions per viatjar amb pocs diners i és bastant fàcil si vols fer-ho, perquè també hi ha gent que prefereix pagar allotjament", però si vols estar més temps, i a ella l'atreia la idea de fer comunitat i no marxar cada dos dies, és la millor manera.

Malàisia i un canvi de vida de 180º

Entre els voluntariats que feia la reusenca, va sortir l'oportunitat d'anar a Perhentian Kecil, l'illa "petita" d'un arxipèlag ubicat a uns 20 km al nord-est de la costa malàisia. "Llavors no sabia que aquest lloc canviaria la meva forma de viatjar i de viure", expressa. Així, les dues setmanes de voluntariat es van convertir en set mesos treballant en un centre de busseig. 

Ella ja bussejava abans i sempre li havia agradat, però "mai hagués pensat que acabaria fent-ho perquè, de fet, va vendre tot el seu material de busseig per plantejar el viatge". Li van oferir fer un curs avançat al centre i la van acabar convencent per quedar-s'hi a treballar. "Em vaig treure el Dive Master absolutament per accident, estava convençuda que no era per a mi i que volia continuar viatjant, però tampoc tenia res a perdre, estava bé a l'illa i, quan vaig acabar el curs, em vaig quedar la resta de la temporada", recorda Anna Poyo.

Allà va fer molts amics i es va enamorar del fons marí i els seus esculls de corall, es va "enganxar a la vida subaquàtica" i va començar a investigar i formar-se sobre la seva biodiversitat. A més, va conèixer una biòloga marina del País Basc, la Mikele, que ja era instructora i treballava al mateix centre de busseig que ella. Totes dues es van adonar que hi havia nínxol de negoci perquè venia molta gent espanyola -des que es va córrer la veu que elles estaven allà- que volia bussejar, però abans l'idioma els havia suposat una barrera.

Davant aquesta elevada demanda, els clients contactaven amb l'Anna i la Mikele i elles gestionaven els cursos al centre de busseig i quan va acabar aquella temporada, van reflexionar: "només parlem espanyol, ens ho hem de muntar d'una altra manera per intentar treure comissió", explica la comunicadora sobre els inicis de Medusa Divers, una marca pròpia amb què van començar a donar-se a conèixer per "veure què tal anava".

Explorar el fons marí: cursos de busseig al paradís

Ambdues amants del busseig van impulsar el club Medusa Divers l'octubre del 2023, per engegar-ho la pròxima temporada. Ho van començar a moure a través de les xarxes socials i va arribar molta gent: "en un mes teníem pràcticament tot juliol i agost complets, vam treballar moltíssim i vam guanyar molts més diners dels que normalment hauríem guanyat", evidencia Poyo. El següent pas va ser ampliar el projecte i van decidir organitzar viatges per bussejar també a les Maldives, a Indonèsia i a Tailàndia, on també volen establir una base, a l'illa de Koh Lanta.

Fins al moment, la fórmula d'anar viatjant els està funcionant i, des que fa un parell de mesos l'Anna també es va treure el títol d'instructora, es poden repartir més la feina i distribuir-se els grups. Molts dels clients arriben a elles per recomanacions i el boca-orella i el seu model de negoci és molt senzill perquè no tenen una seu física i tot l'equip que necessiten el lloguen a altres centres de busseig i s'estalvien despeses de manteniment de les instal·lacions.

Malgrat tot, a mig-llarg termini voldrien obrir el seu propi centre, motiu pel qual estan valorant la millor solució per legalitzar el projecte. "Volíem esperar per veure si funcionava de forma independent i no vinculades al centre de busseig, però per fer-se autònom a Malàisia és molt complicat i per poder registrar una empresa, necessites tenir parella d'aquí", apunta Poyo.

Xoc cultural i diferents costums

En aquesta línia, la vilafranquina detalla que "aconseguir els papers de residència o els permisos de feina és molt car i tampoc és fàcil". En el primer cas, caldria comprar una propietat o casar-se amb algun local; en el segon, les empreses que volen contractar una persona estrangera, "han de provar que cap malaisi pot fer aquesta feina perquè és un país bastant proteccionista", afegeix.

En termes culturals, Anna Poyo recalca que "ha après moltíssim sobre la religió, li ha fet obrir molt la ment i respectar-ho molt més", ja que la religió oficial de Malàisia és l'islam i té una gran influència. Tot i que "no és negatiu ni molt menys, però a Europa tenim molt demonitzats els països musulmans; hi ha part d'opressió, com en totes les religions, però amb el tema del hijab, per exemple, no són molt radicals i hi ha molta part de creença interna i pròpia", afirma.

Tanmateix, encara que ha passat pràcticament el mateix temps a aquest país que a Tailàndia, assegura que el tailandès és molt més complicat i que, a més, entenen molt menys l'anglès que els malaisians. Pel que fa a la perspectiva de gènere, més enllà de les diferències culturals, Poyo garanteix que "com a dona que viatja sola la major part del temps s'ha sentit molt segura, mai ha tingut cap problema i, de fet, ha tingut més por de nit a Espanya que allà".

D'altra banda, si alguna cosa destaca com a xoc cultural són els costums al voltant del menjar. En aquests països, no tenen unes franges horàries tan restringides per als àpats, es pot menjar en qualsevol moment i a tot arreu, per tant, la gent menja molts cops al dia i en poques quantitats. En canvi, el cafè s'associa a l'estona social quan s'acaba la jornada laboral i hi ha moltes cafeteries que només obren a la tarda. "És molt graciós perquè sempre et preguntaran si has menjat, abans de dir-te 'hola'", descriu.

Aixecar el peu de l'accelerador

Davant aquest canvi vital de 180º, Anna Poyo conclou que s'ha adonat que "això és el que ara mateix li funciona, que té una llibertat molt gran i li costaria molt tornar a la vida europea i el ritme de treballar en una oficina". No havia planejat res del viatge, però, de moment, ha abandonat la idea de continuar-lo i tampoc preveu tornar a casa.

La seva perspectiva vital ha canviat completament, també en l'àmbit econòmic. Assegura que "la feina del busseig no està ben pagada" i que probablement és "un dels pitjors sous que ha tingut", que "mai ha estat tan pobra, però mai havia sigut tan feliç". Ho justifica dient que la importància de les coses es relativitza i exposa que porta una vida molt senzilla, en què fa allò que li agrada i sense massa més preocupacions.

Malgrat no tenir una casa sencera per a ella sola i treballar 12 hores al dia, quan acaba se'n va a veure la posta de sol o a prendre una cervesa amb uns amics, se'n va a dormir a les deu i l'endemà es torna a llevar per treballar. Tot plegat, conjuntament amb el canvi freqüent de lloc on bussegen li resulta tan "enriquidor mentalment que el seu cervell està content i no s'avorreix", com li passava amb les feines d'oficina.

Més enllà de les coses positives, apunta que "no és un estil de vida apte per a tothom" i que hi ha coses dolentes com posar-se malalt i estar sol, ser a l'altra punta del món si passa alguna a la família o la complexitat a l'hora de mantenir el contacte pel canvi horari. Així i tot, recomana, almenys un cop a la vida, viatjar lluny de casa i intentar fer-ho sol, especialment a aquella gent que està molt descontenta amb el seu dia a dia. "Si consideren que no tenen una bona vida, han de fer alguna cosa per canviar-la; jo també tenia una feina i no va ser fàcil deixar-ho, però es pot demanar una excedència o buscar altres opcions per veure què passa", els anima.