David Segarra és un periodista valencià amb una trajectòria important en el gènere documental i reportatge, sobretot amb treballs relacionats amb Veneçuela i Palestina. Després del seu darrer viatge al Pròxim Orient va sumar a les seves produccions un llibre sobre la vida quotidiana a Gaza, lluny dels focus de la guerra, editat per Sembra Llibres. El passat dimecres 17 de desembre va visitar Tarragona en la presentació del seu llibre al Casal Popular Sageta de Foc i vam aprofitar per parlar amb ell sobre la seva visió del conflicte i de la professió periodística.

– Com et va vindre al cap aquest projecte de participar de la Flotilla per la Llibertat?

– El vaixell va ser la Flotilla de la Llibertat, amb el Mavi Marmara, i jo aleshores treballava com a documentalista independent a Veneçuela i vaig conèixer que s'organitzava aquesta Flotilla i que era un fet històric. Era un fet sense precedents que es reuniren deu mil tones d'ajuda humanitària per més de quaranta nacionalitats diferents per a trencar un bloqueig militar. Vaig veure que podia tindre una gran rellevància. Vaig proposar el tema a les televisions públiques d'Amèrica llatina i ens van aprovar el projecte immediatament i amb un equip d'una veneçolana i un valencià que treballàvem junts finalment vaig acabar anant jo a aquesta Flotilla i m'hi vaig embarcar. Els meus objectius eren dos: un, fer un reportatge sobre aquest fenòmen que era la Flotilla i per altre costat continuar un documental que havia iniciat anys abans sobre la vida quotidiana dels palestins i les palestines. Com sabreu, la matinada del 31 de maig de 2010 vam ser atacats per l'armada israeliana, hi va haver deu morts, entre els quals un periodista, fotògraf, que quan estava fotografiant l'atac va ser assassinat. Vam ser tots empresonats, detinguts i vam perdre tots els equips periodístics. Ens van censurar tot el nostre treball i jo vaig perdre totes les meves imatges com tots els meus companys periodistes, documentalistes i cineastes. Durant l'any següent vaig estar investigant, viatjant per Europa, per Turquia i per Amèrica llatina per a reconstruir la història de la Flotilla, per a recuperar algunes de les poques imatges que s'havien salvat de l'atac, de la censura i del robatori de tot el material periodístic. Arran d'això es va fer el documental «Foc sobre el Màrmara» que conta la història que no es vol conèixer sobre la Flotilla.

– Aquest llibre que treus ara què aporta de nou en relació al documental que vas fer?

– Aquest any, el 2014, a la primavera, vaig entrar a la Franja de Gaza, després d'esperar mesos els permisos, vam estar 15 dies al Caire, i finalment ho vam aconseguir, un grup d'activistes internacionals i algun periodista. El meu objectiu era continuar aquest documental inicial que havia començat el 2009 ja i que volia centrar-se en allò que malauradament el periodisme modern o dels grans mitjans de comunicació han perdut, ens han amagat, o que no interessa, que és el periodisme de les històries de les persones, de la majoria de les persones del món, que no són ni els grans polítics ni els grans empresaris. Sinó centrar-me en gent com nosaltres, la gent normal. Eixe era l'objectiu de fer aquest documental. Però com que és un projecte a llarg termini me'n vaig anar sense càmera, ni de fotos, ni de vídeo, ni ordinador, simplement un telèfon per prendre notes i alguna imatge i una llibreta. Perquè el meu objectiu era buscar aquestes històries. Per vindre després amb tot l'equip per fer un documental, el que veníem preparant ja des de 2009. Bé, al llarg de dos mesos d'estar allà, em vaig trobar una cosa impressionant. Jo vaig anar amb el prejudici de trobar-me amb l'horror, amb la destrucció, amb la mort. I sí, això està tot present, fa vuit anys que Gaza està sota bloqueig, és el setzè bloqueig més llarg de tota la història de la humanitat, però allò miraculós, allò extraordinari, que d'alguna estranya manera els periodistes no hem sabut veure és que a dins hi ha una voluntat de vida i una voluntat de viure extraordinària. Jo el que m'he trobat allí és bellesa, saviesa, cultura, una societat altament educada, d'un nivell cultural molt elevat. Hi ha una dada del Banc Mundial que diu que el 98% dels joves i les joves palestines estan alfabetitzades. Això és impossible, no hi ha precedents històrics. Un territori que duu seixanta-set anys sota colonització, bloquejat, setge, bombardejat... és impossible! Això són les dades d'una nació altíssimament desenvolupada. Això són coses que et xoquen extraordinàriament perquè la pregunta és «com ho han fet?», «com ho han aconseguit?», quin tresor amaguen a Gaza i a Palestina que la resta del món no hem sabut veure. Només el fum i el foc dels bombardejos de l'Estat d'Israel ens amaguen els milions d'éssers humans que hi ha allí baix. Quan estàs allà i convius en ells, te'ls trobes, i trobes que és una cosa extraordinària. Al llarg d'aquests tres mesos, no em vaig poder resistir quan, malgrat que havia volgut no mediatitzar-me per a conèixer a la gent, un company andalús dels activistes internacionals tenia una càmera Nikon molt vella, mig trencada, plena de pols tirada en l'apartament. Vaig pensar que igual em serviria per fer fotos de referència del documental. Em vaig adonar que al cap de tres mesos tenia tres mil o quatre mil fotografies i quan les vaig mirar a l'ordinador que em prestaven, als ordinadors dels palestins, em vaig trobar que tenia una força extraordinària perquè mostraven els rostres, mirades plenes de força, plenes de vitalitat, plenes de noblesa, fins i tot de saviesa, d'alegria, de ganes de viure i que un poc ens trencava tots els estereotips, tots els mites que els grans mitjans de comunicació ens havien mostrat durant dècades.

– Pot ser que Palestina sigui la gran desconeguda malgrat sortir cada setmana o cada mes als grans mitjans de comunicació?

– Correcte. Aquesta és la reflexió que em feia: «com és possible que durant 67 anys, des de la catàstrofe, la Naqba del 48, Palestina hagi sigut un dels centres informatius del món i ens siga absolutament desconeguda?». És una paradoxa absoluta i això també ens ha de fer reflexionar sobre què és el periodisme i sobre per què ha de servir el periodisme i què fem els periodistes. I això em va fer reflexionar i precisament per això vaig continuar desenvolupant aquest projecte i tots hem caigut en això. I jo em veia com tots els meus propis prejudicis i estereotips s'anaven desmoronant un rere l'altre. Mentre em feia aquestes reflexions, feia aquestes fotografies de l'escena quotidiana de la Franja de Gaza dels palestins i les palestines, un dia, sense avís, els avions començaren a bombardejar. Anava a dir «sobrevolar», però això no és correcte: sempre estan, 24 hores, set dies la setmana, 365 dies a l'any hi ha drons, avions no tripulats, observant en sensors d'alta tecnologia la població palestina. Sempre. És com un gran camp de concentració, com una pel·lícula de ciència ficció, on dos milions de persones estan tancades i ens vénen a la ment moltes pel·lícules de ciència ficció molt recents, no fa falta anomenar-les. Això és Gaza. Estan els robots volant pel cel, estan les patrulles a un costat i dos milions de persones tancades permanentment allí. És una mena d'experiment sociològic de ciència ficció. És surrealista. Però bé, dins està la vida. I un dia eixos avions reben l'ordre d'atacar. I eixa vida, eixa cultura, eixos amics, eixos artistes, eixos pescadors, eixos llauradors, eixes mares i pares que havia anat coneguent un dia eren objectiu militar. I començaren a caure les bombes del cel, els avions, els drons, pel terra els tancs i l'artilleria i des de la mar pels vaixells de guerra destruint i enfonsant, sembrant el foc de l'infern sobre la Franja de Gaza. Jo vaig estar una setmana durant la guerra i vaig tornar a València. I quan vaig tornar a València em vaig dir: «què puc fer?». Els meus amics periodistes, els meus amics palestins, estan allí atrapats en eixa gran presó i jo m'he pogut eixir. «Què faig?», «què tinc?». El que tinc són uns quants milers de fotos i el que tinc és unes històries que he viscut allí durant tres mesos, que són històries de vida, històries de bellesa, històries d'aprenentatge, de cultura, i que són tot el contrari al que el món està veient que és xiquets morts i escoles bombardejades, que és totalment cert però l'altra cara... Qui són eixos xiquets que moren? Què s'estudia en eixes escoles? Eixa mare que plora, qui és? Com es diu? A què es dedica? Quins són els seus somnis, esperances... Qui és el seu marit, qui és el seu pare, l'avi, qui són? Això no interessa al periodisme. Jo tenia eixes històries allí. En eixe moment, en totes estes reflexions i inquietuds i totes estes emocions vaig conversar en Xavi Sarrià de l'editorial Sembra, que és un amic de fa molt de temps, que havia anat seguint el viatge i havia anat veient les fotografies. Em va dir «aquí passa una cosa extraordinària: jo estic veient per televisió la monstruositat de l'horror i de la destrucció, i tinc les teues fotos de fa només una setmana amb les platges plenes de gent, xiquets per tot arreu, la gent llegint, les biblioteques plenes... i jo veig ara la destrucció total. És una contradicció tan brutal que eixa és la nostra força, això és la eina que tenim», i em va dir «anem a fer un llibre sobre això, un llibre que recollisca la imatge, però també les històries, que és la paraula del que se'ns ha amagat sobre la realitat de Palestina». I ens posàrem a treballar i hui i ara tenim el llibre.

– Els teus treballs mostren una altra manera d'entendre qui ha de ser el protagonista d'una notícia: de les grans personalitats a la gent del carrer. Creus que es pot aconseguir més i millor informació d'aquesta manera?

– Sí, jo crec que la història s'ha escrit pels vencedors, la història que coneguem és la història dels de dalt. Coneguem la història dels faraons, però no coneguem la història dels esclaus que es rebel·laren contra els faraons. Coneguem la història dels romans, però no dels pobles que van resistir i van combatre contra l'expansió imperial i així fins als nostres dies. El cas de Palestina no és un cas aïllat, és el cas de tots els pobles del món on ens conten la història des dels presidents, des dels empresaris, des dels grans generals... però no ens conten el dia a dia de les persones. I passa el mateix a València, que a Tarragona, que a Gaza. Que pareix que només existeixen els de dalt i la gent de baix no és notícia. En tres mesos que vaig estar no hi havia ni un periodista internacional a Gaza, quan va començar la guerra van vindre tots. Volien la mort. La vida no interessa. El bé no interessa, la llum no interessa, només interessa la foscor i el mal. I això, que evidentment cal reflectir perquè és part de la realitat, la pregunta és per què els mitjans de comunicació només es focalitzen en el mal de l'ésser humà. Per què només es focalitzen en el mal i en la gent de dalt. Per què mai el bé i mai la gent de baix. Què hi ha aquí, quin missatge s'està transmetent? Jo el que veig, el que pensava, en part, el que fa és deshumanitzar i per tant desmotivar, paralitzar l'ésser humà. Quan tu veus a Palestina només com a víctimes, com a ruïnes, com a destrucció, no pots empatitzar perquè no coneixes, no saps qui són. Només veus que des de fa dècades moren i moren. I no només la vida humana, dels vegetals, dels animals, de la cultura, que són arrassades. Jo crec que contant les històries de les persones trobes com de meravellosa és la cultura palestina, que és la família palestina, que és la terra palestina. Quan cauen les bombes no distingeixen entre humans i arbres, entre humans i animals. No s'ha parlat, però han mort milers d'animals a Gaza. El zoològic de Gaza cada vegada que hi ha una guerra és objectiu prioritari i maten a tots els animals. Qui ho decideix? Qui decideix destruir les escoles? Destruir el Parc Barcelona, per cert, que hi ha a Gaza. Qui decideix destruir totes estes coses? És una guerra contra la vida, és una guerra contra la bellesa, contra la gent de baix que som la majoria, a Gaza, a València o a Tarragona. I, com a última reflexió, sobre aquest tema, pensar que si Palestina és la gran desconeguda tots els pobles són els grans desconeguts. Quina és la informació sobre la història, sobre la cultura, sobre els problemes i sobre les meravelles de Catalunya que tenen a Madrid? Creus que la imatge dels valencians sobre els catalans és correcta, és acurada? Que els mitjans de Madrid estan retransmetent com som els valencians i els catalans? Creus que els mitjans de comunicació estan retransmetent bé com són, per exemple, els veneçolans? O els colombians? O els bolivians? O els equatorians? Els mitjans ens fan incomunicar-nos.

– Els mitjans estereotipen la visió que tenim de la resta.
– I això deshumanitza i es creen uns estereotips en els mitjans de comunicació que Veneçuela és de tal manera, que Catalunya és de tal manera. El cas de Palestina és extraordinari, el cas d'un país que ha resistit més de 67 anys de colonització, que ha mantingut la seua llengua, la seua identitat, les seues tradicions, la seua societat, després d'això, no hi ha tants precedents. La nostra és una, aquí seguim parlant la nostra llengua, doncs allí també estan fent el mateix i és admirable, però ho estan fent ara mateix. El que crec que és la clau de Palestina és la capacitat de resiliència, que és el concepte psicològic que explica la capacitat de créixer, d'enfortir-nos i de millorar com a comunitat en front del dolor, en front del patiment, en front dels obstacles i en front dels conflictes. És a dir: no desmoronar-nos, no desfer-nos, no tornar-nos pitjor. Sinó al contrari: créixer, millorar, purificar. Això és el que ens han amagat de Palestina i és el que qualsevol corresponsal que ha entrat amb tots els seus prejudicis a Gaza en pocs dies veu. Si té cor i parla amb la gent tota aquesta informació numèrica, de dades, abstracta, es desintegra.
 
– Això que comentes que els periodistes només arriben als països en conflicte quan aquest s'ha iniciat i en marxen quan s'acaba no ets l'únic que ho comenta. El motiu és que els mitjans no paguen per la informació de l'abans i/o el després d'aquest conflicte. Es pot viure només cobrint, com fas tu, aquest tipus d'informacions?

– Vaja, jo crec que és molt difícil però jo visc d'això des de fa molts anys. Ara bé, no tinc res: no tinc cotxe, no tinc hipoteca, no tinc casa, no tinc res. Però he pogut fer el que he volgut, el que he considerat que era periodisme i que era el que volia fer. De vegades he hagut de treballar de moltes altres coses, no ja d'un periodisme que no volia si no d'altres coses: albanyil, cambrer, llaurador... Per a poder pagar-me el periodisme que volia. Però bé, això és un cas molt personal. Jo diria que hi ha possibilitats si la gent s'organitza. Per exemple, hi ha un cas de companys periodistes que han muntat una cooperativa de periodisme: el Sentit Crític, a Barcelona. El cas que férem nosaltres per a editar aquest llibre. Jo me'n vaig anar a Gaza amb els meus diners, a mi ningú em pagava, és a dir, jo he invertit tots els meus estalvis en aquest projecte, però tampoc tinc grans necessitats. Al tornar, volíem editar el llibre a l'alçada del que havia passat a Gaza, si hi havia una guerra havia de ser un llibre ben fet, un homenatge a la vida, i això és la única condició que els vaig posar. És un llibre sobre una cosa que crec que és important: la vida i la mort. Però com ho fem? Es van plantejar fer-ho per subscripció popular, nosaltres no teníem els diners per a tapes dures, fotografia, amb caligrafies de Gaza original, traduït a quatre idiomes (català, castellà, anglès i àrab), etc. Era molt ambiciós i el que vam fer és una crida a la gent, a través de Verkami, una subscripció popular, demanàrem els diners i en tres o quatre dies es va assolir el 100%. Sí que hi ha una demanda de la gent d'informació des d'un punt de vista humà. Potser ens equivoquem, des de Sembra, però gràcies a aquesta subscripció popular es va poder editar aquest llibre que ara està a les llibreries i que s'ha pogut editar, és a dir, hi ha vies. Són difícils, són lentes, però jo crec que els eixos fonamentals són la perserverança i la col·lectivitat. Tu a soles és difícil que facis les coses, però hi ha molta gent al món que vol fer coses, cal connectar-se.

– Quin paper hi juguen els mitjans en el conflicte entre Israel i Palestina?

– Aquí també podríem estar xerrant durant hores, però s'ha d'entendre que els mitjans a Israel són totalment diferents dels que hi ha a Europa. Aquí el que es va veure eren imatges contínues de la realitat, de la destrucció massiva que es produïa a Gaza que finalment causaria dos mil morts i cinc-cents xiquets i xiquetes assassinats. Escoles, hospitals... tot arrassat. Això ho vam veure durant cinquanta dies. La població d'Israel no ho veu. Igual que la població d'Estats Units no veu que les seves tropes assassinaren un milió d'iraquians, no ho veuen. Això a què condueix? Que els mitjans censuren totalment la informació i la realitat està passant a metres d'ells. El que produeix és la deshumanització i això ho hem vist moltes vegades, com els mitjans generen l'odi, això va ser el que va passar a Europa als anys trenta, amb una política conscient, fredament calculada, dissenyada per a generar odi cap a certs sectors socials que acabarien en genocidi. Això és un clàssic, els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat extraordinària i malauradament se solen usar per al mal i la incomunicació. Això produeix a què durant la guerra a l'Estat d'Israel es feren diverses enquestes per part d'enquestadores israelianes i es donava entre un vuitanta-cinc i un noranta-cinc per cent de suport a la massacre de Gaza, és inconcebible. A l'Estat espanyol quan el govern d'Aznar va donar suport a la invasió d'Iraq el 90% estava contra la massacre dels iraquians. Per a nosaltres és incomprensible perquè sabem que hi havia xiquets, escoles... però és que ells no ho saben! Ells ho tenen amagat! Jo llisc la premsa israeliana tots els dies des de fa anys: mai surt, excepte molt minoritàriament i en casos aïllats, la violència extrema que es practica des de fa 67 anys en les seves tropes.

– I les xarxes socials?

– O les xarxes socials o alguns periodistes valents de Haaretz. Tota eixa gent valenta són els que han aconseguit obrir-li els ulls a eixe 5 o 15% que no accepta bombardejar xiquets, però hi ha un 85% que sí. Ells mateixos, els humanistes d'Israel estan aterroritzats d'en què s'ha convertit l'Estat d'Israel, ells ho diuen, és la societat més violenta i més racista de tot occident. I això tampoc no ens ha d'estranyar, vull dir, els Estats Units al segle XIX també justificava la colonització dels indis. La majoria dels blancs donava suport als EUA fins als anys seixanta, fa no res, també fins als anys seixanta la majoria donava suport a l'apartheid dels negres americans i l'esclavitud abans. Vull dir que una societat siga dominada per l'odi ho hem vist moltes vegades, però sí, és un drama. I els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat extraordinària en sembrar l'odi o sembrar el contrari, l'empatia, i eixe és l'objectiu. Moltes vegades es diu que si estàs tractant el tema de Palestina des del punt de vista de Palestina estàs sembrant l'odi cap a Israel o, en general, cap als jueus. Jo crec que si alguna cosa defineix els periodistes que han tractat el tema és precisament tot el contrari: intentar mostrar que el conflicte a Palestina no té la més mínima relació amb la religió o les cultures, sinó que és un clàssic conflicte de colonització. És un conflicte per la terra, és un conflicte polític, econòmic... Palestina, històricament, ha sigut cristiana, jueva, musulmana, samaritana... I han conviscut en harmonia durant segles fins al 48, quan una gent des d'Europa arriba plena d'odi dels jueus cap als musulmans. Arran d'aquí es genera un odi que trenca tot el teixit social que s'havia construït en paciència i perseverança durant segles. Les primeres víctimes de l'Estat d'Israel són els jueus palestins, germans dels musulmans i cristians palestins. Són històries que només saps si parles en ells. Si entres a Gaza i parles amb la gent d'allà i vas amb la imatge que són radicals, fanàtics, islamistes, bel·ligerants... Vaig parlar amb gent de totes les ideologies i de tots els partits i mai vaig sentir ningú que mostrés odi cap al judaïsme o odi cap als occidentals, tot el contrari, tots em repetien, foren d'esquerres o lais o religiosos o conservadors, que Palestina és la terra de musulmans, cristians, jueus... Som germans, venim del mateix tronc històric, tots creguem en Abraham, tots creguem en Moisés, tots creguem en la Bíblia. Els jueus i musulmans creuen també en l'antic Testament, després ve el Nou Testament i després ve el Corà. Són una família. Quan estàs en una missa en Gaza, jo que vinc d'una família que no creu en religions i no en sé gran cosa però a Palestina les coneixes perquè és d'allí d'on naixen, estàs en una església mil·lenària, que vol dir que durant mil anys a Gaza, a Palestina, hi ha hagut esglésies. Les ha hagut fa mil quatre-cents anys i les hi ha ara i allí estan els cristians fent les seues misses, estant la mesquita al costat fent les seues oracions. I dins de l'església em vaig trobar una icona de Sant Jordi, patró de Catalunya, màrtir palestí, i comences a conèixer la teua pròpia història a Gaza, a Palestina. Això és Palestina. Històries de vida.