La violència obstètrica és la que afecta la salut sexual i reproductiva de les dones. Darrerament se n'ha denunciat un cas a l'Hospital Sant Joan de Reus. L'Amanda explica que el part del seu segon fill es va convertir en un malson per l'actitud i les pràctiques de l'equip que la va atendre.

Ha presentat una queixa al CatSalut i al Síndic de Greuges, i una reclamació a l'Hospital Sant Joan. De fet, el centre sanitari s'hauria posat en contacte amb ella, segons sospita, arran del rebombori que ha causat la seva situació, que ha denunciat a les xarxes socials. Aquest mateix divendres tenen una reunió concertada amb la direcció.

L'embaràs es va desenvolupar amb normalitat, sense cap indici que podria haver-hi complicacions en el part. Tot i això «no van parar de passar coses, des del començament fins al final». El relat que fa l'Amanda identifica la llevadora i el ginecòleg que van assistir el part com els responsables de la violència obstètrica.

Respostes hostils i desconfiança

Era a casa quan va començar a tenir contraccions i van decidir anar cap a l'hospital. «Quan vaig arribar ja estava bastant adolorida, em van venir a buscar directament amb la cadira de rodes», explica. Van entrar al box i la llevadora, en fer el primer reconeixement, li va preguntar amb quina freqüència tenia contraccions.

«Li vaig dir que cada minut, i que eren molt fortes, i ja em va venir a dir que no devien ser tan greus», recorda. Després de fer-li el tacte va comprovar, relata l'Amanda, que el part estava avançat. Trobar una sala hauria sigut el primer problema, ja que, segons afirma, estaven totes plenes menys una on hi havia un cartell indicant que no es podia fer servir.

Un cop dins, l'Amanda exposa que la llevadora li va dir que s'estirés per fer-li un tacte, i ella va demanar quedar-se dreta perquè aguantava millor les contraccions. «Tu estira't i ja veurem si t'aixeques», explica que li va respondre amb hostilitat. Va demanar que li posés l'epidural Walking, amb la qual no s'adormen les cames i podia mantenir-se dreta.

D'aquesta manera li facilitaria empènyer amb cada contracció. Novament, segons recorda, la resposta no va ser agradable; «em va dir que 'no pares de moure't i, per posar-te-la, t'has d'estar quieta, ja podràs?'». Després de respondre que sí, van avisar l'anestesista, i quan va arribar li van indicar que s'havia d'aixecar.

«En aquell moment tenia una contracció molt forta i li vaig demanar que esperés fins que s'acabés». Tot i això, «a mitja contracció em va tornar a dir 'espavila i aixeca't, no deus voler que et posi l'epidural estirada'», explica l'Amanda. Després de posar-li l'epidural, relata, li van dir que s'havia d'estirar perquè se li adormirien les cames.

Desinformació i indicacions contradictòries quan es va complicar el part

És un efecte que no s'hauria de produir amb l'anestèsia que ella havia demanat, i que figurava al seu pla de part. De fet subratlla que el pla de part «no va sortir de la meva bossa, ningú ens el va agafar en cap moment». Quan va demanar per què se li havien d'adormir les cames, l'Amanda explica que la resposta va tornar a ser hostil.

«Em van dir que què em pensava, 'que et podríem posar la Walking quan ja estàs de vuit centímetres?'». Com remarca, li havien administrat una epidural «sense el meu consentiment, pensant-me jo que era la que havia demanat». Igual que li havien dit al principi, van repetir-li que, tal com estava la criatura, el part seria ràpid.

Malgrat això, «vaig estar gairebé dues hores empenyent», justament el temps que durava l'anestèsia. «En sec van començar a perdre la freqüència cardíaca del nen i van avisar el ginecòleg», explica. L'Amanda recorda que, quan va arribar, li va practicar un tacte molt brusc i sense avisar-la.

El personal no els havia dit què passava, però van sentir com el metge deia a la llevadora que el nadó venia de cara. Una situació que va incrementar l'angoixa dels pares, «no ens deien res, no sabíem si era greu i es van posar a discutir entre ells». «La llevadora va insistir que empenyés, però el ginecòleg deia que no perquè podia desnucar el nen», afegeix.

«Ningú em deia res, no sabia si el meu fill estava viu o mort»

A més, «l'epidural em va deixar de fer efecte perquè havien passat dues hores». En aquell moment va començar a notar dolor agut a causa de les contraccions i, com explica, de les maniobres del ginecòleg. «Vaig dir que em feia molt de mal, però ningú em contestava ni em deia res».

L'equip mèdic, segons recorda, va tornar a perdre les constants vitals del nadó. «Fredament ens van dir que hauria de ser una cesària d'urgència, però ningú ens explicava què passava ni si era greu», relata angoixada. Per practicar la cesària, «la llevadora em va tornar a dir de males maneres que 'podràs estar quieta?, perquè t'he de posar una altra epidural'».

A l'hora de començar el procediment la van tapar, malgrat que ella va inistir que «volia veure neixer el meu fill i fer el pell a pell». La resposta, segons aclareix, «només va ser que no, sense cap explicació». «Quan em van començar a tallar ho notava tot», s'exclama l'Amanda.

«Una cesària són fins a set talls, i al quart vaig notar com m'obrien i esquinçaven la panxa». En aquest moment va començar a vomitar, i quan ho va dir «l'únic que vaig sentir va ser un crit dient que, si vomitava, girés el cap». A l'angoixa provocada per tot el que havia viscut les últimes hores hi va sumar «que no hi havia ningú al meu costat, tranquil·litzant-me».

Segons recorda, va sentir que perdien el nen just abans que l'adormissin sencera, «una altra vegada sense avisar-me». Es va despertar «sense el meu home ni el meu fill, sense que ningú vingués a dir-me res i sense saber què havia passat». «No sabia si el meu fill era viu o mort, estava sola a la sala de reanimació», relata.

Una infermera li va dir que, quan s'acabés de despertar, la pujarien a planta. Ella va preguntar pel seu fill, però sense obtenir resposta com explica. Quan va demanar que la pugessin per saber com estava el seu nadó, segons exposa, «em van dir que era molt mala hora perquè feien el canvi de torn».

La seva reacció de desesperació hauria provocat que la infermera avisés algú perquè la pugés. «Quan van obrir les portes de l'habitació vaig veure que el meu fill estava viu i fent el pell a pell amb son pare». El seu home, de fet, apunta que li van portar la criatura sense dir-li res de l'estat d'ella.

«Li van dir que estava a reanimació, però ningú li havia dit que m'havien adormit sencera ni res de res». Com afegeix, «ell va pensar que no sortiríem tots dos de la sala, em va sentir cridar a mi fins que va plorar el nen, que em vaig adormir per l'anestèsia». El part va tenir lloc el 17 de novembre, «i encara ara no sabem res» de com va anar el part i les primeres cures del nadó.

Una violència estructural

El cas de l'Amanda «és clarament una violència obstètrica». Així ho veu Serena Brigidi, investigadora del departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV i membre de l'Observatorio de Violéncia Obstétrica. Per violència obstètrica s'entén aquella que «té a veure amb la salut sexual i reproductiva de les dones que patim en diversos moments de la vida».

Com ho recull la llei catalana, és una forma de violència de gènere. Se la cataloga així perquè està directament relacionada «amb el paper que encarnem les dones a la societat». Un escull a l'hora d'abordar-la és que té components i formes institucionals i estructurals.

Per tot plegat, subratlla Brigidi, per erradicar la violència obstètrica cal que s'impliqui tota la societat, i no només l'àmbit sanitari. Començant per l'educació, on considera que cal «incorporar la perspectiva de gènere des de la guarderia i fins a la universitat». «Estem intentant parlar de maternitats des d'altres punts de vista, no només des d'una visió biològica essencialista», explica.

A la pràctica s'han anat produint canvis, comenta. En general, les dones cada vegada saben més «què poden demanar i quins drets tenen en un paritori o en una visita ginecològica». «Hi ha hagut canvis, però encara ens queda feina per fer», admet.

El part pot ser un cas, però no l'únic

La violència obstètrica «no és només una pràctica», aclareix. Un exemple de procediment en aquest àmbit és l'episiotomia, una incisió practicada a la zona del perineu. En l'àmbit sanitari hi ha veus que la defensen en casos concrets, però sense la freqüència amb la qual s'ha practicat fins als darrers anys.

Com apunta Brigidi, una dificultat afegida, a l'hora de tractar la violència obstètrica és el fet que «les professionals de la salut pateixen i exerceixen violència obstètrica». Explica que la violència obstètrica inclou maniobres i pràctiques, però també actituds. «Evidentment que hi ha diferents nivells», afegeix, «de vegades no és violència obstètrica sinó una mala praxi».

Subratlla, també, que cal tenir en compte que el part no és l'únic moment en el qual es poden produir aquestes situacions. «El part és un moment d'amplificació, augmenten determinades situacions», comenta. També es pot donar, però, en una visita ginecològica.